Endinsant-se a la Bòbila del Sugranyes

En prendre la sortida de l’avinguda de Tarragona, tot conductor deixa enrere el CN Reus Ploms i, de sobte, albira una fumera en l’horitzó. «Què deu ser?», es pregunta, però la velocitat —i l’atenció que sempre s’ha de mantenir quan s’està al volant— de seguida deixa la qüestió en el baül dels records, sense resposta. «És una peça discreta, però tot i això, té moltes coses a explicar», comenta Joan Velasco, d’Ans Educació. És la Bòbila del Sugranyes, un forn on es fabricaven milers i milions de maons, teules, rajoles i totxanes que «van ajudar a fer gran, durant el segle XIX, la ciutat de Reus».

De forns rajolers a la capital del Baix Camp se’n té constància des dels seus inicis. El 1848, Josep Sugranyes havia presentat la sol·licitud perquè «se’l permeti construir una fàbrica de maons al costat esquerre de la carretera Amàlia». El 1906, el seu nom ja apareixia vinculat a tres forns rajolers. Ho feu seguint el model proposat per l’enginyer alemany Friedrich Hoffmann, que apostava per una tipologia en forma «de dònut», contínua, amb dotze entrades i que permetia seccionar parts i aprofitar la calor per engegar altres seccions. «És un espai on treballa molta gent alhora i que funciona les 24 hores; el reaprofitament de l’energia implica maons més barats, preus més barats i que això repercuteixi a la ciutat», explicà Velasco, en una de les visites que Ans Educació ofereix a l’equipament. Va ser a finals de la dècada del 1960 que les instal·lacions van deixar de ser emprades, entrant en un procés de progressiva degradació. El maó de sis forats va ser el seu botxí.

La bòbila es va restaurar i, en l’actualitat, està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És dels pocs forns Hoffmann «amb estructura visible» que es conserven. «No és només venir a visitar una fàbrica, sinó que serveix per posar en relleu la manera que tenim els humans de conformar la nostra vida a través d’una acció tan senzilla com és agafar una mica de terra», valora. A més, Velasco menciona que, «irònicament», el lloc més fresc de la bòbila un estiu és «el forn».