Diari Més

Entrevista

Anna Terradellas: «No et miren amb la mateixa cara si qui ha mort s’ha suïcidat»

L’autora del llibre ‘Adiósfera’ el presentarà demà dissabte 15 de juny a l’Espai Boule a les 10.30 hores

Anna Terradellas, autora del llibre ‘Adiósfera’.Adrian Disch

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

En quin moment una experiència com el suïcidi del teu pare decideixes plasmar-ho en un llibre?

«El llibre Adiósfera va néixer quan vaig començar a recopilar totes les notes que tenia des del 15 de juny del 2014, quan el meu pare ens va dir adeu. Aleshores, començo a donar-li forma al llibre a partir del meu TFG i m’impulsa a tancar l’etapa i veure-la d’una manera més artística. I també el que busco és que sigui un diari compartit, ja que el lector també pot interactuar i fa preguntes que el conviden a reflexionar».

És complicat escriure d’un tema com aquest?

«Complicat ho és, però jo sempre dic que el dol és una cosa que cadascú porta a la seva manera. El que sí que dic és que hi ha dues etapes, les del dol i de l’acceptació, que és una que cadascú fa si vol, si pot o si li donen l’oportunitat. A més, és un tema amb el qual no em vaig obrir a ningú, però el fet d’escriure-ho va ser la manera d’alliberar-me de tot».

Per què ens costa tant la fase d’acceptació?

«Perquè no volem acceptar que la persona ja no hi és. Acceptar no és resignació, però res et fa perdre més l’energia que lluitar contra una situació que no pots canviar. Aleshores, és acceptar que la persona ja no hi és i que has de viure sense ella, i el que et queda són els records».

Com es fa perquè els records siguin una cosa bonica i no dolorosa?

«Quan mor algú, l’has de recordar per com ha viscut, no en el dia de la seva mort. T’has de centrar en els records positius que t’aporta».

Les circumstàncies d’un suïcidi fan que el procés de dol sigui diferent?

«No vull que es malinterpreti, però quan algú es mor d’una malaltia o un accident, la persona a la qual li expliques no et mira amb la mateixa cara que si li dius que ha mort a causa d’un suïcidi. La gent ho intenta camuflar perquè no sembli tan fort, però és la societat la que imposa que no ho puguem explicar. No li donem importància a la salut mental i es tracta com un tema tabú. Al principi jo em vaig sentir una mica exclosa per aquest fet que no estava normalitzat, però no m’he sentit pitjor o diferent d’altres en un procés de dol. La salut mental és part de la persona i és la nostra responsabilitat cuidar-nos de nosaltres mateixos i de la gent que ens envolta».

És un llibre destinat a una persona que hagi passat per aquest procés o per a tothom?

«El llibre sí que està més enfocat a persones que tenen el dol present a la seva vida, els hi falta algú o estan en una etapa de soledat. Però és un llibre que vull compartir amb tothom perquè vull donar-li visibilitat a aquest tema. Planteja preguntes de reflexió, que jo em vaig fer en el seu moment, que et poden servir per al dia a dia. Una de les preguntes que més em vaig fer va ser la de: «per què a mi?». És la pregunta que tothom es fa».

Però és una pregunta sense resposta, no?

«No, no té resposta. Però aquesta és la resposta, que no hi hagi cap resposta clara».

En el llibre fas un recull de diverses cites de cançons o altres autors. Com d’importants són?

«Molt important. Perquè són frases que he recollit durant l’elaboració del llibre o de cançons que havia escoltat quan el meu pare estava amb nosaltres, i aleshores no els donava el valor que avui els dono. Llegir la lletra sense cantar la cançó, centrar-me en el seu significat, que ara per mi és diferent del d’abans».

Què li diries a una persona que hagi passat recentment per la teva situació?

«Que no és culpa seva, que els suïcides no volen morir, només volen deixar de patir. Que tingui esperança i que no se senti culpable. Si nosaltres haguéssim sabut que aquesta persona ho volia fer, hauríem estat al seu costat i l’hauríem ajudat».

I a una persona que tingui pensaments suïcides?

«Penso que les persones que se suïciden són persones valentes, perquè tenir el valor de fer-ho poca gent ho té. Moltes vegades diem molt fàcilment que em vull morir o suïcidar. Aquelles persones segurament seran les que no se suïcidin, potser tan sols estan passant un mal moment. El que faci el pas no ho dirà. Perquè no voldrà cridar l’atenció ni demanarà ajuda perquè tu no te n’adonis. Per això, a aquestes persones, si us plau que demanin ajuda».

Et fas la pregunta de «per què no em va dir res?»

«No, perquè si ens ho hagués dit l’hauríem ajudat i aleshores no ho hagués fet. És com la pregunta de «per què a mi?». No hi ha resposta».

tracking