Feliç dia del pare: l’aire que val la pena respirar

Hi ha ambients que es respiren i ambients que s’empassen. Els primers et netegen per dins. Els segons se’t queden als pulmons, com el fum d’un incendi que ningú apaga.

Torno de un breu viatge per feina en la nostra mediterrània: entre Tarragona, Siena, passant per França, acabant amb un dia difícil a Barcelona.

I encara tinc aquesta sensació que vull compartir: la d’haver empassat aire fals durant moltes hores dels dies transcorreguts fora de la meva zona de confort, en contrast amb els molts moments, entre reflexions i bona musica, en el cotxe.

A tot arreu, sense distinció de ciutats i gènere, gent asseguda en terrasses que no es mira. Gent que parla i no diu res. Gent que pateix amb posat d’obra de teatre (o pitjor com en un parc temàtic), però sense dolor real. I al fons, una apatia vestida de profunditat, com si la tristesa fos un accessori de temporada.

El pitjor és que aquesta percepció era encara més accentuada en la capital catalana: Barcelona. No és una ciutat. S’ha tornat en una sala d’espera de cents de millers de persones amb la mirada buida.

I llavors recordo una dada llegida en la reflexió d’en Marc Just en aquest mateix diari: el 95% de la gent a les estacions d’autobús, amb el cap cot davant d’una pantalla. Impassibles. Absents. Connectats a tot arreu menys allà on són. I penso: no som persones. Som servidors humans sense sistema de refrigeració, acumulant dades fins al sobreescalfament.

Aquest article va d’això. De com hem convertit la vida en un processament infinit d’estímuls buits. De com la crisi ambiental i la crisi emocional són la mateixa crisi. I de com potser (només potser) el Dia del Pare, aquest 19 de març, pot ser alguna cosa més que una corbata o un àpat.

Perquè un pare, de debò, és qui t’ensenya a distingir l’aire que val la pena respirar.

Igual que el planeta s’ofega per excés de CO₂, nosaltres ens ofeguem per excés d’estímuls buits. Cal una transició energètica interior: passar de les relacions contaminants (falsedat, postureig) a les energies netes (confiança, pensament profund, bellesa). Aquesta és la descarbonització que necessitem.

La crisi ambiental i la crisi emocional són la mateixa crisi. Estem cremant relacions com cremem petroli: ràpid, superficial, brut. I després ens preguntem per què estem esgotats.

I doncs estem al dia 19 de març, Sant Josep, el pare símbol de la meva creença més intima i profunda, i mai imposada.

Què vol dir ser pare avui?

No només proveir, sinó ensenyar a respirar. Ensenyar a distingir l’aire net de l’aire contaminat. Un pare que només ensenya a sobreviure en el món fals, és un pare que ens prepara per l’asfíxia. Un pare que ensenya a buscar l’autèntic, ens regala un futur.

Un pare (i per extensió una mare, a la qual dedicarem una altre espai de reflexió al maig, o un mestre) és qui pot ensenyar-nos a distingir l’aire que val la pena respirar. No només amb consells, sinó amb l’exemple de parar de veritat. De conversar sense pantalles. De llegir un llibre. De mirar el cel. Aquest 19 de març, què estem heretant? Un món contaminat o la capacitat de cercar l’autèntic?

En Marc Just diu que no tenim botó d’encesa i apagada. Potser no el necessitem. Potser el que cal és aprendre a viure amb l’interruptor intern, aquell que ens permet triar quan ens connectem i quan ens retirem al nostre campament base. Una revolta silenciosa de persones que decideixen, cada dia, respirar més a poc a poc, mirar-se als ulls, estimar de veritat.

Creant un símil: descarbonitzar no és només apagar centrals tèrmiques. És apagar les relacions que no ens alimenten. És triar el vehicle lent de l’amistat, de la confiança, dels pensaments compartits (jo em refereixo al meu lema personal “small piece of peace”). És deixar d’emetre falsedat per començar a absorbir bellesa.

La crisi ambiental i la crisi emocional són la mateixa crisi.

Aquest Dia del Pare, pots regalar una corbata o un àpat (missatge pels fills).

Però nosaltres, com pares, tenim el deure de regalar la intenció de viure amb menys carboni emocional.

On ensenyem a distingir, dintre de les nostres possibilitats i amb les limitacions del nostre coneixement, el fals del real.

On oferim un campament base on recarregar-se o per a preparar-se per un futur on puguin viure desperts i no dormits: per ser més autèntics.

I és per això que per aquest dia tan senyalat, i important per la nostra cultura i societat, m’agradaria expressar un únic desig: poder contribuir a construir, per als nostres fills o per als qui vénen darrere, un món on no calgui escapar-se a un racó de pau per recordar qui som. Un món on la pau sigui el punt de partida, no el refugi.