Un On/Off impossible

Fa setmanes que m’envolta i m’atabala una mena de nebulosa mental. Em té atrapat, em genera angoixa, em qüestiona, m’interpel·la i alhora en soc víctima i protagonista, com tants milers de persones.

No són pocs els assaigs i professionals que demanen aixecar el cap i parar. Quelcom tan senzill com apagar el mòbil, no encendre la televisió, conversar –de veritat– amb persones i descansar. En resum, parar per viure. Generar espai mental i enriquir-nos. No amb el no fer res, però, potser, amb activitats que ens refresquin.

El nostre cervell, en essència nosaltres, s’ha convertit paulatinament en un centre de processament de dades. Xoca? Bé, no ens diferenciem gaire de servidors tancats en magatzems, connectats en xarxa i alimentats minuciosament. La diferència? Nosaltres no tenim sistema de refresc i correm un risc elevat de sobreescalfament.

Aquesta setmana, i no és nou, passant per algunes estacions d’autobús he pres conscìència, una vegada més, de la capacitat d’absorció i alhora desconnexió humana que ens generen, ja no les xarxes socials, sinó els mateixos terminals mòbils. Sense equivocar-me, vora el 95% de les persones assegudes restaven atrapades enfront dels seus dispositius.

Alguns amb auriculars, d’altres amb el cap cot, alguns protegits amb una caputxa… però tots impassibles a l’entorn i amb la mirada fixa, atenta, captiva per una allau infinita d’impactes audiovisuals. Oci? Distracció? Manipulació? Gaudi? Cadascú li atorgarà la qualificació que prefereixi, però compartiran el concepte: saturació mental.

I no només saturar la ment i aïllar la persona. Ambdues qüestions tenen a veure, en bona part, amb la crisi de soledat i angoixa que assola Occident, Catalunya. Si més no, preocupant.

Per si no n’hi hagués prou, a la vegada que vivim –de dia– en una crisi/competició permanent d’atenció, quan arriba la nit som incapaços d’agafar el son, el que ens genera més angoixa, fatiga i en última instància disminueix la resistència i la fortalesa mental. Què fem? Recórrer a pastilles per aconseguir dormir.

Vivim en un sense sentit les 24 hores del dia. Som incapaços, en termes generals, de tenir una bona qualitat de vida durant el dia, perquè ens entestem a fregir-nos el cervell, i alhora necessitem de manera imperiosa recursos externs per poder, no ja dormir, sinó descansar.

És imprescindible reflexionar-hi, parar compte si tal impacte és reconduïble de manera individual o calen accions col·lectives per fer-hi front. Sigui com sigui, no comptem amb un botó d’encesa i apagat que, d’altra banda, molts no usarien. En el fons, és com demanar un On/Off impossible.