Arquitectura tècnica
Una grua treballa en la construcció d'un edifici d'habitatges.
En el seu origen, la paraula aparellador era la denominació d’un ofici medieval dedicat, principalment, al cintrat i descintrat d’elements auxiliars, desenvolupant-se en edificacions monumentals, sota la direcció de l’arquitecte. Paral·lelament existien altres professions en edificació, com el mestre d’obres.
L’any 1752 es crea la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i el 24 de gener de 1855, el conegut com Decret Luján institueix el títol d’Aparellador en substitució del de Mestre d’obres. Els arquitectes reclamaven per a ells l’exclusivitat en el projecte i direcció de les obres que li atorgaven les reals ordes de setembre de 1845 i 31 de desembre de 1853, excepte en localitats de menys de 2000 habitants i en les demés en que no hi hagués arquitecte. Mentre, els mestres d’obres pretenien que aquesta exclusivitat d’actuació de l‘arquitecte es reservava a les obres oficials i monumentals, regint per la resta el principi de lliure competència d’intervenció professional.
El títol d’aparellador correspon actualment al Grau en Arquitectura Tècnica, una titulació universitària de 4 anys (240 ECTS). Aquest professional gestiona l’execució d’obres, controla materials, despeses i seguretat, assegurant la qualitat tècnica i legal de la construcció.
L’Estat va resoldre el conflicte amb l’anul·lació del títol de Mestre d’obres, que el va substituir per un altre de nou encuny, el d’Aparellador. La Reforma Luján va produir una forta reacció per part dels mestres d’obres, que veien en perill la seva desaparició.
La Llei Moyano (1857) determina el títol de Mestre d’Obres al mateix nivell professional que el d’Aparellador. L’any 1871 es suprimeix el títol d’Aparellador, d’acord el Decret de 8 de gener de 1870, que redefineix les funcions dels mestres d’obres, que la seva intervenció queda equiparada a la del arquitecte. El títol d’Aparellador es recupera per un Decret del 20 d’agost de 1895, però les seves competències no es fixen fins 1902, 1905 i 1912.
La intervenció obligada del aparellador en totes les obres dirigides per arquitectes, amb el pressupost que superi les 15.000 pessetes, s’aconsegueix en 1919 (R. D. de 28 de març), establint-se a més que en les poblacions on no hi hagi arquitecte, els aparelladors podran projectar i dirigir tota classe d’obres amb pressupostos que no superin les 10 000 pessetes.
En 1935, amb el Decret de 16 de juliol, se estableix la intervenció obligatòria del aparellador en tota obra d’arquitectura, especificant les funcions del aparellador. Posteriorment, el títol d’Aparellador va ser substituït per el d’Arquitecte Tècnic/A.T. en execució d’obres’ i les seves atribucions, especificades en el Decret 265/1971, on es regulen les seves facultats i competències professionals.
Actualment a Barcelona, Lleida i Girona existeixen escoles d’Arquitectura Tècnica. Recentment el Col·legi Oficial de l’Arquitectura Tècnica de Tarragona (COAATT) vol impulsar la implantació d’aquest grau a Reus, en paral·lel a la consolidada Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSA) de la Universitat Rovira i Virgili, al campus Bellisens. Tot plegat es troba en una fase embrionària, però la l’ajuntament de Reus ja ha expressat el seu suport institucional.
El COAATT està ultimant un estudi tècnic que ha de servir per acreditar la diagnosi del sector i la necessitat d’oferir aquests estudis al Camp de Tarragona. que està amb plena ocupació. El procés ja iniciat amb la URV és llarg i complex, però segons Francesc Xavier Llorens, president del COAATT, «actualment la proporció actual al territori és d’un arquitecte tècnic per cada quatre arquitectes, un desequilibri que repercuteix en el sector ... son dues professions independents però complementàries. L’arquitecte centra la seva formació en el disseny, la concepció espacial i el projecte; l’arquitecte tècnic, en canvi, està orientada la direcció d’execució de les obres, la rehabilitació i la qualitat constructiva».
Històricament, l’aparellador era el professional encarregat d’«aparellar» o preparar la pedra i altres materials per al seu ús en la construcció. L’aparellador s’encarrega principalment de la planificació tècnica i administrativa d’un projecte. Les seves responsabilitats inclouen la elaboració de pressupostos, la direcció tècnica de l’obra, la gestió de la documentació i el control de qualitat durant totes les etapes del procés constructiu.
Per cert, et manifesto que jo vaig acabar la carrera d’A.T, l’any 1972, a l’escola de Barcelona. Col·loquialment t’anomenen aparellador, però som arquitectes tècnics en execució d’obres, des de fa més de cinquanta anys. Els meus companys col·legiats em defineixen bàsicament com a professor titular de dibuix tècnic de secundària, en centres públics i com a taxador immobiliari, entre altres tasques professionals que he realitzat. La titulació d’A. T. és força polièdrica: té moltes competències professionals en el mon de la construcció.