L’horitzó del Trident complet (III): Cap a la Tarragona Carbon Valley

La transició energètica no depèn només d’energia renovable. El gran repte és descarbonitzar la indústria pesada: ciment, acer, química, refineries. I això només es pot fer amb captura i reutilització del CO₂.

Hem caminat. Hem escrit. Hem assenyalat fractures. Hem començat amb el Trident Innovador: llum i silici, somni suspès en l’aire.

Després, hem enfocat el Trident Invisibilitzat però vital amb les seves puntes clavades al territori, la indústria que sosté el País i no surt als fulls de ruta, sinó tímidament.

Més tard ha arribat el moment de les dades, dels informes, i de les veus reconegudes dels experts i de les cancelleries europees.

I avui, aprofitant les sanes ressaques de les celebracions del recentment passat 8 de març, ‘Dia internacional de la Dona’ no podem escriure com si res, perquè la setmana passada a Barcelona, a la presencia de ministres, autoritats, empresaris i científics, els professionals de l’ICIQ han demostrat que la perseverança i la bona feina no només te reconeixements sinó que arriba amb una inversió de 27 milions d’euros compromesos per la UE i el Govern de la Generalitat, per a liderar el canvi que ja és aquí, fins i tot per aquells que ho deneguen: lo de la transició energètica, de la captura de carboni, dels hubs industrials, amb una pregunta que ho travessa tot: qui podia liderar aquest canvi?

La resposta és Tarragona i a més té nom de dona: Júlia Viladoms Claverol, cap de la Unitat de Descarbonització Industrial de l’ICIQ, que representa la veu principal d’un projecte que pot transformar la Catalunya del Sud en un referent europeu.

El projecte que lidera és tan ambiciós com concret: quatre plantes pilot mòbils que, a partir del 2027, començaran a capturar fins a 250 kg de CO₂ al dia en entorns industrials reals. No són assajos de laboratori. Són proves en fàbriques, en cimenteres, en complexos petroquímics, exactament allà on el CO₂ es genera.

Cada planta incorpora tecnologies diferents per capturar i transformar aquest residu en nous materials: combustibles sintètics, productes químics, materials de construcció.

L’objectiu és demostrar que el CO₂ pot deixar de ser un problema per convertir-se en una matèria primera i doncs en una oportunitat, transformant el CO₂ d’enemic invisible en un recurs valuós i quotidià.

Tothom entén què va significar el petroli per als països àrabs, per exemple: riquesa, poder, transformació. Del no-res van passar a ser actors globals perquè tenien un element que el món encara necessita.

El CO₂ capturat es pot combinar amb hidrogen verd per produir metanol, que es converteix en plàstics, adhesius, pintures, teixits, components electrònics.

El CO₂ pot tornar-se en el nostre OR NEGRE, en el nou petroli.

En lloc de cremar-lo, el tornem en les coses que ja usem cada dia: l’ampolla d’aigua que bevem, la samarreta que duem, els carrers per on caminem... o es pot injectar en formigó per fer ciment negatiu en carboni: blocs de construcció que, literalment, guarden el CO₂ per sempre.

Però ho podem convertir també en combustibles sintètics per a vaixells i avions, tancant el cicle del carboni sense extreure’n de nou.

Els àrabs tenien el petroli sota la sorra. Nosaltres tenim l’or negre a l’aire. I el fem baixar per transformar-lo en futur.

I fer-ho a escala, amb una inversió de 27 milions d’euros (22 de la UE, Programa FEDER de Catalunya 2021-2027; i 5 de la Generalitat) i un calendari que arriba fins al 2029.

Són només quatre plantes. Però representen molt més: constituiran la prova que Tarragona pot passar de ser un lloc on s’experimenten tecnologies a esdevenir hub europeu de descarbonització industrial.

La diferència entre un escenari i l’altre és, simplement, la voluntat política. Però no és l’única. Hi ha científiques, enginyeres, tècniques, empresàries, dones que, des de laboratoris i fàbriques, estan contribuint a construir el futur industrial del País. Talent en estat pur i qualitat que centres del coneixement com la URV i l’ICIQ, han sabut interpretar, acompanyat per centres tecnològics com EURECAT, entre altres.

I això no és una anècdota. És una nova condició, perquè el nou model econòmic que es perfila o tindrà en compte el paper de les dones o no serà.

Perquè la Indústria 5.0 que volem no és només digitalització i automatització. És sostenibilitat. És centralitat en les persones. És resiliència. I tot això necessita mirades transversals. Necessita la visió de les dones que sempre més estan aportant a les diverses comunitats humanes tot aquell coneixement que per segles no hem introduït/utilitzat per fer-nos millor i per a millorar com individus i com societat.

Si la transició ecològica i industrial no incorpora aquest pes específic, serà una transició coixa. Incompleta. Incapaç d’arrelar al territori i a les persones.

A la Catalunya del Sud, durant aquest darrer cap de setmana de caire meteorològic casi escocès (four seasons in one day) no he viscut aquest 8 de març com una efemèride més. Ho he advertit com testimoni que algun canvi està passant i nosaltres estem en el mig d’un pas ÈPOCALIPTICO.

Una mica com visc el Primer de Maig o el 25 d’abril, el dia de l’alliberament d’Itàlia: es tracta d’un recordatori sobre el fet que la llibertat i la justícia no es donen per sempre. Que s’han de construir cada dia.

De totes maneres tornant a la proximitat de les dues dates (del 6 de març amb la celebració del BIST Fòrum de Barcelona; i del 8 de març de la setmana passada) he volgut llegir aquests dos fets com un recordatori: la revolució industrial verda, o serà femenina, o no serà.

I és tant important lo que ha passat a la conferencia del Bist a Barcelona com la voluntat amb la qual la tossuderia de la Catalunya del Sud ho ha gestat, amb silenci i saviesa.

Benvinguts a l’horitzó del Trident Complet. Benvinguts a la Tarragona Carbon Valley. I sobretot, benvingudes, a les dones, al centre de la història.