Pressupostos i ictus

Ja fa unes setmanes, referia el centralisme sanitari de la capital de Catalunya, davant la incapacitat absoluta per dissenyar una tasca organitzativa que donés la cobertura sanitària, a casa nostra, en un tema d’impacte, com és l’assistència continuada de l’Ictus.

El tema, que ara comença a tenir una volada comunicativa important, crec que té més importància de la que es pugui suposar, ja que posa en evidència determinats discursos polítics impotents davant una situació inacceptable.

És evident, per molt que es vulgui maquillar, la importància de donar el servei, a altres arguments, aliens al que parlen, té una constatació econòmica, per tant, a què s’espera, per totes les opcions polítiques, a reclamar el tema, i no solament les que donen suport al govern, sinó per tot l’arc parlamentari, en un tema emblemàtic, des de fa unes moltíssimes setmanes.

Ens quedarem en les paraules i les excuses fora de lloc, que el que fan és que davant la incapacitat d’actuar, es busquen fórmules discursives per justificar quelcom inacceptable, o es busquen les solucions com cal.

No hi ha dubtes de que, del que parlo, es pot prestar a la demagògia sense límits, però el que no té argumentació negativa, és que no es pot “presumir” de bona sanitat, si aquesta és selectiva en la seva aplicació, a tots els efectes, per tant, puc estar d’acord en el fet que s’han de buscar prioritats, però el fons del qual parlo és de “diners de tots” i, en conseqüència, a l’hora de tancar pressupostos públics, aquests haurien de fer un tema inqüestionable i amb el suport absolut de totes les opcions partidistes.

Segurament, en el futur més proper, veurem com els “números públics” tindran l’obligatorietat de prioritzar unes partides en perjudici d’altres i, per tant, a més de parlar de la connexió impostos-pressupostos, també s’haurà de començar a actuar amb la màxima transparència a l’hora de saber on van els nostres diners i, doncs, no serà vàlid quedar-nos en els “discursos” generals, sinó que serà necessari baixar a les partides directes, en cada cas, en un exercici democràtic, molt més ampli, especialment ara que es pot analitzar, de manera objectiva, inversió-rendibilitat com base del que es fa amb el que és nostre.

Tornant a la referència fonamental del meu escrit, crec que el següent pas, si no es fa el que toca, es esforçar-se a buscar exigències, també en el món jurisprudencial, reclamant les responsabilitats que calguin, quan es pugui produir qualsevol situació negativa, davant la manca d’atenció, per insuficiència d’equipaments mecànics i de personal, com primer pas per passar dels fets de la crida democràtica, a la responsabilització d’aquells que, o bé no fan la seva feina, o es veuen impossibilitats de fer-la per una estructura de despesa pública fora de la mateixa realitat que s’exigeix.