Per un lideratge femení que es visqui plenament normal
Imatge de la manifestació unitària del 8-M, en una imatge d'arxiu.
El 8 de març ens convida a mirar enrere, a reconèixer el camí recorregut i, sobretot, a projectar el futur. Si una cosa he après al llarg dels anys és que els avenços reals en igualtat no són fruit de gestos simbòlics, sinó de transformacions profundes, sostingudes i compartides.
És innegable que les dones hem guanyat presència en la política, en els espais de decisió i en les institucions. Fa només unes dècades era excepcional veure dones liderant conselleries, alcaldies o responsabilitats orgàniques rellevants. Avui, afortunadament, això comença a formar part de la normalitat. A Reus mateix, tant l’alcaldessa com la cap de l’oposició, som dones.
Però no ens podem conformar. Encara hi ha desequilibris, encara hi ha sostres de vidre —alguns visibles, d’altres més subtils— i encara hi ha inèrcies culturals i socials que condicionen trajectòries professionals i polítiques.
Ara bé, també crec fermament que l’objectiu final no és substituir una desigualtat per una altra, ni construir espais des de la confrontació permanent. L’objectiu és la igualtat real d’oportunitats. Una societat madura és aquella que valora les persones per la seva vàlua, pel seu talent, per la seva capacitat de lideratge i pel seu compromís, no pel seu gènere.
Les quotes han estat, en determinats moments, una eina útil per corregir desequilibris històrics. Però la nostra aspiració ha d’anar més enllà: hem de treballar perquè arribi el dia en què no siguin necessàries. El veritable èxit serà quan la presència de dones en llocs de responsabilitat no sigui notícia.
Des de la meva experiència, tant en el món professional com en la política, he pogut comprovar que les dones aportem mirades diverses, capacitat de diàleg, determinació i una manera de liderar sovint basada en la cooperació i la construcció de consensos. Però no perquè siguem dones, sinó perquè cadascuna de nosaltres ha construït el seu propi estil a partir del talent i l’experiència.
La política necessita aquesta diversitat. Necessita dones i homes treballant plegats, des del respecte i la corresponsabilitat. La igualtat no és una causa d’un sol gènere: és un repte col·lectiu.
També hem d’interpel·lar les noves generacions. Les joves han de veure que la política és un espai obert, exigent però apassionant, des del qual poden incidir en la realitat i transformar-la. Les institucions tenen el deure de facilitar la conciliació, d’impulsar entorns professionals equitatius i d’eliminar qualsevol discriminació.
En definitiva, hem avançat molt, però encara queda camí. Avançarem no des de l’enfrontament, sinó des de la convicció que la igualtat és un pilar de qualitat democràtica. I avançarem quan el lideratge femení no es reivindiqui com a excepcional, sinó que es visqui com a plenament normal.
Treballar per la igualtat vol dir garantir oportunitats. I garantir oportunitats vol dir confiar en el talent, exigir excel·lència i reconèixer el mèrit, vingui d’on vingui.