La igualtat es construeix cada dia!
Imatge d'arxiu de la manifestació organitzada per CCOO i UGT a la plaça de la Font de Tarragona pel 8-M.
Cada generació de dones ha arribat a creure, en algun moment, que potser ja estava tot fet. Que els drets conquerits eren irreversibles i que la igualtat avançava, sense possibilitat de retrocés. Però la història ens ha ensenyat que cap avenç és definitiu, que cap dret està garantit per sempre. La igualtat és una construcció col·lectiva que cal defensar, ampliar i exercir cada dia.
Per això tornem a parlar de bretxa salarial, de sostres de vidre, de precarietat, de cures i de violències masclistes. Perquè encara és necessari. El 8 de març és una oportunitat per a mirar-nos com a societat i a preguntar-nos quin compromís real tenim amb la igualtat. I avui, a les portes del 8M, vull posar el focus en el que falta i en el que ens toca fer.
Ens toca garantir drets laborals reals i efectius. No pot ser que la conciliació continuï tenint rostre de dona, ni que les reduccions de jornada, els contractes parcials i les carreres interrompudes siguin el preu que moltes paguen per sostenir la vida. Les cures són imprescindibles per al funcionament de la societat, però no poden continuar invisibilitzades ni recaure de manera desigual. La corresponsabilitat ha de deixar de ser un ideal i convertir-se en una política pública amb recursos, serveis i temps garantits.
Ens toca també entendre que el feminisme serà inclusiu o no serà. Les dones racialitzades, les dones migrades, les dones del col·lectiu LGTBI+, les dones amb discapacitat o les que viuen en situació de precarietat no poden quedar als marges del discurs ni de les polítiques. La desigualtat s’expressa de formes diverses i sovint acumulatives, i només si incorporem aquesta mirada interseccional podrem construir una igualtat real. La igualtat ha de ser per a totes, o no serà igualtat.
Ens toca alçar la veu davant qualsevol retrocés. Davant els discursos d’odi, davant qui nega les violències masclistes o banalitza les desigualtats, davant qui qüestiona drets que ens han costat dècades de conquerir. El silenci mai ha estat neutral, i avui tampoc no ho és. Callar és deixar espai a la regressió.
I ens toca, especialment a les persones que tenim responsabilitats polítiques, passar de les paraules als fets. Impulsar lleis valentes, dotar-les de pressupost suficient, avaluar-ne l’impacte i millorar-les quan calgui. Incorporar la perspectiva de gènere de manera transversal en totes les polítiques públiques. Escoltar el moviment feminista, treballar-hi de la mà i assumir que els avenços socials no han estat mai concessions: han estat conquestes sostingudes en el temps.
Perquè si la història ens ha ensenyat alguna cosa és que quan les dones ens organitzem, transformem el món. Ho vam fer per aconseguir el dret a vot, ho vam fer per defensar drets laborals i socials, ho hem fet per situar les violències masclistes al centre del debat públic. I ho continuarem fent, amb la mateixa determinació.
Commemorar el 8 de març és reivindicar aquest poder col·lectiu. És reconèixer la xarxa que teixim cada dia als barris, a les escoles, als sindicats, a les entitats i a les institucions. És recordar la força que neix quan deixem de demanar permís i exigim drets amb convicció.
No repetim el mateix. Persistim en el mateix objectiu: una societat més justa, més equitativa i lliure de violències. I no ens cansarem fins a aconseguir-la.
Perquè quan les dones avancem, avança tota la societat!