8M: La bretxa salarial no és un mite, és un deute pendent amb la justícia
Imatge d'arxiu d'una manifestació del 8-M
Com a advocada en exercici podria dir que el meu dia a dia transcorre entre la cerca constant de la justícia, lleis, decrets i normes, que busquen complaure i retornar aquells drets a aquells qui els han perdut. Però, i els meus? I els nostres? El de totes les dones? Si ens parem a analitzar la realitat del mercat laboral del nostre país, els números em retornen una sensació d’impotència, doncs, la igualtat efectiva continua sent una assignatura pendent. Aquesta realitat, que podem donar el nom de bretxa salarial, segregació vertical (sostre de vidre), fan palès la necessitat de visibilitzar una desigualtat que ens empobreix a totes.
Com a professional del Dret, observo diàriament com, malgrat comptar amb un marc normatiu avançat i polítiques públiques relativament ambicioses, la realitat dels despatxos i les empreses continua llançant xifres que ens obliguen a ser crítiques. La bretxa salarial al nostre país se situa en el 17,09%, al ritme actual, trigaríem un quart de segle a aconseguir la bretxa zero.
Sovint s’intenta justificar aquesta diferència mitjançant el mite de la “lliure elecció”. Es diu que les dones preferim jornades reduïdes o sectors menys remunerats. Però la parcialitat no és una preferència, és una falta de corresponsabilitat. El 91,85% de les persones que van abandonar el seu lloc de feina per a cuidar els fills i filles o dependents van ser dones, enfront d’un minso 8,15% d’homes. Aquest “cercle viciós” ens empeny a treballs més mal pagats per a poder conciliar, la qual cosa al seu torn redueix les nostres cotitzacions i genera una bretxa, que per exemple, en les pensions de jubilació ascendeix al 31,77%.
No n’hi ha prou que un conveni col·lectiu fixi taules salarials iguals per a tots dos sexes. El parany resideix sovint en els complements salarials: es premia la disponibilitat horària o la penúria en sectors masculinitzats, mentre s’invisibilitza l’esforç físic i el risc tòxic en treballs feminitzats, com la neteja o les cures. Això és, tècnicament, una vulneració del principi de “igual retribució per treball d’igual valor*. L’eina per a combatre aquesta injustícia no és una altra que la transparència retributiva. La llei existeix, però la seva aplicació efectiva requereix un compromís ferm del teixit empresarial, polític, estructural i social.
En termes de mercat laboral, això es coneix com a segregació vertical, la desigual distribució d’homes i dones en els nivells jeràrquics de les organitzacions, concentrant als homes en els llocs de presa de decisió. Es continua associant el comandament a l’àmbit públic i productiu masculí, mentre que a la dona es vincula amb rols de suport o cura.
La realitat de les xifres: segons l’últim Boletín de Igualdad en el Empleo (febrero 2025) del Ministeri Igualdad, els llocs en els Consells d’Administració de les societats cotitzades (Ibex 35) només el 34,5% estan ocupats per dones, en la direcció executiva (IBEX 35) la dada és alarmant, les dones només representen el 3%, enfront d’un aclaparador 97% d’homes en aquests càrrecs de màxim poder.
En el món de la judicatura, no és gaire diferent, la magistrada Isabel Perelló, l’any 2024 va ser la primera dona a presidir el Tribunal Suprem, on només un 12,34% dels càrrecs estan ocupats per magistrades; Als Tribunals Superiors de Justícia, tampoc hi ha gaire diferència, des del febrer del 2025, hi ha 4 de les 17 presidències ocupades per dones, d’entre les quals destaquem, el de Catalunya.
I tot i ser xifres objectives, encara avui em veig amb la necessitat de fer petits articles desmuntant els mites, que a la nostra societat, estem cansades de sentir.