Europa: el circ, el pati del darrere i la guerra que no té sortida

Ja fa temps que Europa és un circ. A la pista central, els focus il·luminen el gran número: descarbonització, transició verda, autonomia estratègica. Els aplaudiments ressonen. Els discursos solemnes es succeeixen. Els líders somriuen.

Però al pati del darrere, on ningú mira, s’hi amaguen les vergonyes. Els acords bruts amb l’energia. El dumping consentit. Les decisions que sentencien territoris sencers mentre els responsables miren cap a una altra banda.

Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida, Girona: som al pati del darrere. I ens han dit que ens hi estiguem quiets, que l’espectacle continua. Però si mirem bé, el pati del darrere és un lloc on també es pot cridar.

La guerra que ve (i que ja és aquí) demostra que el circ continua: l’Orient Mitjà crema.

Amb Trump com a president, el món que crema és més evident. L’atac coordinat contra l’Iran és l’última espurna, però nosaltres continuem jugant amb llumins al costat del polvorí com si la metxa no existís.

I a mi, amb el màxim respecte pels dos mandataris i els pobles que representen, em veig obligat a dir-los: Senyors President: sortiu ara, mentre encara guanyeu.

Per què ho dic? Senzillament, perquè l’atac ha estat contundent. Khamenei ha caigut. Els míssils balístics, escapçats. Els programes nuclears, tocats. Missió complerta? Sobre el paper, potser sí.

Però el rellotge avança. I cada minut que passa, el preu del petroli puja. L’Estret d’Ormuz per on passa el vint per cent del cru i del gas mundial, està tensionat. Els containers, aturats. Dubai, Doha, Abu Dhabi, amb aeroports foscos. Milers de passatgers, encallats. Les primes d’assegurança, disparades.

I els proxies d’Iran com Hezbollah, els Houthis, les milícies iraquianes, no s’aturen. Al contrari: cada hora que passa, guanyen espai. Això no és “control”. Això és paràlisi que s’arrossega.

Quin és l’escenari més probables, si això no s’atura ràpid? Sense necessitar cap doctorat en geopolítica i estratègia internacional?

L’economia europea caminaria com un ànec, i no dels que volen, sinó dels que esperen l’escopeta. La inflació es dispararia.

Els soldats americans, més exposats. La guerra s’eixamplaria. En fi, el caos tindria el sopar a taula sense ni haver mogut un dit.

I el règim iranià? Ferit, però no enfonsat. S’endureix. Milions ploren Khamenei i el dol és una pira on la ràbia es transforma en una arma. Sense hereu a l’horitzó. Sense negociació. Sense sortida. Només venjança. I la venjança, quan és l’única cosa que queda, no té presses: té paciència.

Canvi de règim? Il·lusió. La vam comprar a Potomac. Buit de poder? És guerra civil. El Líban, al límit. L’Iraq xiïta, furiós. El Iemen, un malson sense fi. Insistir en el canvi de règim amb comandament a distància, a hores d’ara, no és ni tàctica: és repetir errors. Els de l’Iraq. Els de l’Afganistan. Els de sempre.

I nosaltres, a Europa? No ens ho podem permetre.

Perquè Europa no és a l’Orient Mitjà. No hi ha soldats europeus lluitant a Teheran. Però Europa és a la caixa registradora com em recorda un bon amic meu biòleg.

Quan l’Orient Mitjà crema, l’energia puja. Quan l’energia puja, la inflació repunta. Quan la inflació repunta, l’economia es frena. I això ho paguen famílies i indústria.

Ho paguem, amb noms i cognoms, als barris obrers, als polígons, a les comarques industrials.

L’Estret d’Ormuz és la clau. Si es talla (o només s’assetja) el mercat mundial entra en pànic. I Europa, que ha basat la seva “descarbonització” en importar gas i petroli, depèn d’aquesta clau més del que vol admetre.

L’Europa descarbonitzada té una factura fòssil enorme? Exacte.

Podem omplir plató de discursos verds, però si Ormuz tremola, nosaltres tremolem. Perquè el preu de l’energia és global.

I no es tracta només de combustible. És transport. Assegurances. Fertilitzants. Plàstics. Química. Tota la cadena. Tot el que toca l’energia es contagia.

«Qui no vegi que no podem dependre del petroli està cec», paraules del meu amic.

França parla d’augmentar l’arsenal nuclear i europeïtzar la dissuasió. L’ordre europeu es reescriu amb la seguretat al centre. Però mentrestant, el veritable problema continua sense resposta: no tenim sobirania estratègica en el que importa.

La pregunta és: reaccionarem amb pedaços… o accelerarem els programes de sobirania energètica i matèries primeres de forma real?

I la Xina, mentrestant, juga la seva partida. Compra energia. Té palanca diplomàtica. Vol estabilitat comercial. I mentre nosaltres ens barallem amb els nostres pedaços, ells augmenten la seva independència en energia, matèries primeres, comunicació i defensa.

I Ucraïna? I el jardí europeu? Trump deia que acabaria la guerra en dies. I no ha pogut assolir. Ara, amb l’escalada a l’Orient Mitjà, Ucraïna encaixa dos cops: petroli més car que es tradueix en més ingressos per a Rússia; i amb el tema dels arsenals de l’OTAN dividits això es transforma en més pressió perquè Europa sostingui el front sola. La guerra al Pròxim Orient no és una altra guerra.

És la mateixa guerra, contra la inestabilitat, contra la dependència, contra la il·lusió que podem viure d’esquena al món.

També vull recordar als molts influencers i tertulians de casa nostra que parlen del dret internacional que estan molt confosos: Dret internacional, SÍ. Però la Sobirania NO és un salvaconducte per finançar Hamàs, Hezbollah, els Houthis, penjar gais, matar dones i innocents i cridar ‘mort a Israel’ durant dècades.

Els mullahs són una amenaça existencial, i Iran mereix tornar a ser lliure d’elegir, sense pors, allò que esperaven fa molts anys (com el Líban prometia poder assolir fa més o menys 40 anys).

Perquè no es pot defensar el dret internacional i, alhora, ignorar que hi ha règims que l’han buidat des de dins.

La sobirania no és un escut per a tot. Hi ha règims que la perden, no perquè els la treguin, sinó perquè la buiden amb cada crim, cada repressió, cada crit d’odi. Defensar el dret internacional no pot significar defensar la impunitat dels qui l’usen per matar, penjar, oprimir.

I ara l’estratègia de sortida.

Per això senyors presidents dels EUA i d’Israel: retireu-vos. Guanyeu renunciant a humiliar per ser humiliats amb un cert desgast econòmic i patint unes pèrdues humanes rellevants i injustes. Acabeu-ho i fora.

Aquest hauria de ser el missatge dels mortals com nosaltres i de les cancelleries europees també: des de Catalunya a la Xina, passant per Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud, Austràlia i Nova Zelanda.

Una guerra només té sentit si té una estratègia de sortida. Si no el circ seguiria, amb el pati traser que s’ompliria de runa, i nosaltres seguiríem pagant les festes i els desgavells dels altres.

Al moment, tinc clar que som insignificant gairebé residuals. Som més inútils que un cendrer a una moto, però el missatge per construir l’estratègia és cristal·lí: declarar la victòria amb els míssils i el programa nuclear, tocats. Desescalar, aturant la caça de règim, i només respondre si rearma. Obrir canals de diàleg. Parlar amb qui quedi. Exigir l’urani fora, les centrífugues destruïdes i els proxies aturats.

A canvi, alleugerir sancions i permetre eleccions monitoritzades i recordar a qui des de Potomac somia amb corones: que tots els iranians voten; i que si aquest senyor vol que presentar-s’hi, a les eleccions, endavant i a veure què passa.

Si refusen: sancions més dures, però sense botes sobre el terreny. Sense guerra infinita: no és una rendició.

És guanyar de forma desagradable, però és guanyar.

I mentrestant, Europa té una tria.

Pot seguir fent veure que el circ és l’espectacle, que la descarbonització és un discurs, que la guerra és lluny, que el pati traser no existeix. O pot començar a mirar. Mirar l’Estret d’Ormuz. Mirar la factura energètica. Mirar els territoris invisibles com Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida, Girona, i tots els altres que esperen que el futur arribi també per ells.

Perquè la lliçó és aquesta: seguretat, energia i economia són el mateix tema. No es poden separar. I qui ho intenta, acaba pagant.

Pull back. Win ugly. End it, aquesta és la meva conclusió. I després, construir. Però per construir, primer cal deixar de fer veure que el circ és la realitat i que la realitat és al pati del darrere. I des d’allà també es pot cridar.