Fem quatre números...

El passat mes de desembre es van fer públiques les dades oficials de població a 1 de gener de 2025 (no, no anem amb un any de retard; aquest lapse és necessari per a depurar les xifres). A Tarragona, ara som 143.649 persones.

Què ens diu, això? Per començar, ens indica un fort creixement. En un any, gairebé 2.500 persones més. En el trienni 2022-2024, 8.766 persones més. Els anys anteriors, però, un decreixement, a causa del covid, no per mortalitat excessiva –que n’hi va haver– sinó perquè es va estroncar el corrent migratori que alimenta el creixement de la ciutat de fa anys. Vist més en perspectiva, el 2011 érem 134.085, i ara som 143.649, gairebé deu mil persones més en catorze anys.

Seria bo analitzar amb detall aquestes dades, perquè si bé el saldo final és important, importa molt més com són –com som– aquests 143.649: edats, famílies, llars, relació amb l’activitat, com i a on vivim... i com ha anat evolucionant en el temps. Tot això que en moltes ciutats grans (i no tan grans!) de Catalunya s’analitza anualment, de fa temps, i que aquí no hem fet mai de forma sistemàtica i rigorosa.

Però, en tot cas, podem fer alguna reflexió. L’avanç del POUM de Tarragona inclou –com no podia ser altrament– una prospectiva demogràfica. És evident que aquesta és una premissa important: s’ha de dissenyar una ciutat capaç per a la gent que es creu que hi haurà. I què deia aquesta prospectiva?

Quants serem?

Per començar, això no ho sap ningú del cert. Podem fer hipòtesis, amb més o menys encert. I això feia –i ho feia bé– l’Avanç del POUM. Com es fa? Doncs a partir de l’estructura de la població –és a dir, de com som: edats, grups familiars...– i dels comportaments del passat –naixements, mortalitat, emigració, immigració, fecunditat– es fa una projecció al futur. Aquesta projecció té diversos escenaris, segons el comportament que se suposa que hi pugui haver: que vingui o que marxi mes gent, que neixi i que mori més o menys gent.

I combinant comportaments, acabem tenint diverses possibilitats, que agrupem en alta, mitjana i baixa. A Tarragona, segons l’Avanç, aquests escenaris, per als anys 2030, 2040 i 2050 anaven des dels 111.849 (baix, 2050) als 172.641 (alt, 2050).

Però, és clar, això no treu que, per al 2030 –que és aquí mateix– l’escenari alt –improbable segons l’Avanç– era de 147.614, i ara, el 2025, ja en som 143.649, només 4.000 persones per sota, amb cinc anys de diferència. Recordem que, el darrer any, el creixement ha estat de 2.498 persones. Tot fa pensar, doncs, que podem superar fàcilment aquest escenari alt, i abans del 2030 i tot.

Això és important, perquè les previsions en matèria d’habitatge a l’Avanç del POUM estan fetes d’acord amb un escenari poblacional concret, el mitjà, que pensava que, al 2030, seríem 136.496, que ja sabem que no. I, si bé són generoses –en evitació de colls d’ampolla– i abasten 22.619 habitatges, no és segur que, si el creixement continua amb aquest ritme, siguin suficients. 22.619 habitatges per als propers vint-i-cinc anys ens situen al 2050, on l’escenari alt preveia 172.641 habitants. Això seria un increment net de 28.992 habitants, una mica més de mil cent habitants per any, quan aquests darrers tres anys hem crescut a un ritme de gairebé tres mil habitants per any. I 22.619 habitatges en vint-i-cinc anys són uns 900 per any. Anem molt -massa- justos.

Les urgències

Ara bé, hi ha una altra urgència. L’escenari d’aprovació definitiva del POUM podria ser, sent optimistes, en uns tres o quatre anys. Això vol dir que els habitatges que es derivin del POUM -és a dir, no els que ara mateix són possibles amb les Normes vigents, sinó els nous- no els tindríem fins uns set o vuit anys més després de l’aprovació del POUM, entre que es tramita i aprova el planejament derivat i que es construeixen. Vaja, que amb el que preveuen les Normes ens hem d’apanyar gairebé fins al 2037 o 2038, en què l’escenari alt preveia -al 2040- 159.638 habitants, uns mil per any, i això és molt discutible que pugui ser. Ens faltaran habitatges.

De manera que tenim dos problemes: per una banda, revisar l’Avanç de POUM, a la vista de les dades demogràfiques, per veure si hem fet curt o no, i arreglar-ho (i això amb l’agreujant que, si ens cal modificar força les previsions, caldria refer l’Avanç i endarrerir el tràmit) i, per l’altra, saber si en tindrem prou a curt termini amb el que hi ha a les Normes vigents, que no és gaire, i, en tot cas, per poc que sigui, posar-se les piles si no ens volem veure molt escanyats en poc temps. Feina rai.

I no en tenim massa, de temps.