8M: La memòria que ens protegeix del retrocés
Aviat tornarem a celebrar el 8M, Dia Internacional de les Dones, i tornarem a escoltar als qui qüestionen la seva existència amb arguments tant repetits com buits:«Què per què no hi ha un dia de l’home» o que «com més igualtat volem, l’únic que fem és restringir l’espai dels homes a la societat». I no, no és cert. Aquestes afirmacions no tan sols són falses, sinó que ignoren deliberadament la desigualtat històrica i estructural que les dones continuem combatent. El 8M no és un atac, és una reivindicació imprescindible.
Avui assistim a un ressorgiment de discursos que creiem superats. Veiem amb estupor com neixen noves formes de masclisme i cosificació, des de les Tradwife fins a l’anomenat «tractament de princesa», mentre proliferen comunitats d’incels que opinen sobre com hauríem de comportar-nos. No són modes innocents, sinó reaccions que busquen frenar els avenços aconseguits i reinstaurar vells patrons de control. Per això, tornem a dir que no, perquè ja ho hem vist, perquè ja ho hem viscut.
La història recent ens recorda que aquests retrocessos no són hipotètics. Després de la guerra, el franquisme va imposar un model de dona submisa i obedient. El 1939, Franco va encarregar a la Secció Femenina «la reconquesta de la llar», cosa que significava que «les dones havien de ser submises, callades i disciplinades per a sostenir l’arquitectura moral del Règim». Aquelles que no encaixaven en aquest motlle eren tancades «pel seu bé», sotmeses a abusos, maltractaments i aïllament en centres controlats per ordes religiosos, extretes del món, en moltes ocasions denunciades per familiars o veïns. El Patronat de la Dona, dependent del Ministeri de Justícia, es va convertir en l’organisme més gran de repressió femenina. Aquestes dones encara no han estat reconegudes oficialment, sense un perdó real i sense un crit d’indignació a part del seu propi.
Recordar aquest passat no és un exercici de nostàlgia, sinó un acte de responsabilitat col·lectiva. Quan se’ns diu com hem de ser, com ens hem de comportar o quin espai podem ocupar ressona el ressò d’aquest model imposat. Quan es ridiculitzen les reivindicacions feministes o es qüestiona la seva necessitat, es pretén invisibilitzar que, encara avui, existeixen les desigualtats laborables, violències masclistes, bretxes econòmiques i socials que afecten milions de dones.
El 8M existeix precisament per això: per a recordar que qualsevol dona té dret a decidir sobre ella mateixa i que ningú pot dictar-nos la vida. És un dia per a reivindicar que som ciutadanes de ple dret, que la nostra veu importa i que la nostra història ens pertany. La nostra vida, la nostra veu i la nostra història hem de triar-la nosaltres, i mentre hi hagi qui ens vulgui limitar aquest dret, el 8M continuarà sent imprescindible.