Knafo, el jove que la història no oblida
La família de Knafo ha col·locat un ram de flors al punt on va morir durant les protestes del març de 1978 a Tarragona.
Aquesta setmana, el divendres 6 de març, es compleixen cinquanta anys de la mort de Juan Gabriel Rodrigo Knafo, el jove de dinou anys que va perdre la vida al carrer de la Unió de Tarragona en el context de les mobilitzacions obreres i ciutadanes de 1976. Mig segle després, el seu nom ha deixat de ser només un record íntim per esdevenir també una qüestió de memòria democràtica col·lectiva.
Els fets del 6 de març de 1976 s’inscriuen en un moment convuls de la mal denominada transició, marcat per les vagues obreres i per la indignació arran dels recents cinc assassinats a Vitòria-Gasteiz per part de la Policia Armada, els grisos del franquisme. Aquella tarda, la Rambla de Tarragona es convertí en una ratera.
Segons testimonis, atestats i el sumari judicial, Juan Gabriel fugia de les càrregues policials quan va caure des d’una terrassa del carrer Unió núm. 7. La versió oficial parlà d’accident. La ciutat, però, mai no ha deixat de preguntar-se què va passar realment, enmig d’efectius de la Policia Armada pujant darrera seu per l’escala i d’altres disparant pilotes de goma als carrers.
Durant anys, el cas ha romàs en una zona grisa de la història. No obstant això, la perseverança de la família ha estat exemplar. El 2016 i el 2020, el ple de l’Ajuntament de Tarragona havia aprovat iniciatives per dignificar la seva memòria amb una placa i un monòlit. Més recentment, s’han impulsat gestions judicials per revisar el sumari i explorar noves vies d’esclariment.
Reconeixement del Parlament
El 18 de setembre de 2025, el Parlament de Catalunya ha adoptat la Resolució 370/XV. En aquest acord, la cambra “reconeix el valor per a la memòria democràtica i la importància de recuperar i conèixer la veritat” sobre aquells fets, expressa solidaritat amb la família i insta el Govern a documentar el cas, incloure’l en els registres oficials de víctimes de la repressió policial del tardofranquisme i fer-lo visible en les accions commemoratives i pedagògiques, especialment amb motiu del cinquantè aniversari.
Aquest reconeixement no és només simbòlic. Respon als principis internacionals del dret a la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició. I s’inscriu en una voluntat més àmplia d’incorporar aquests fets al Projecte de llei de memòria democràtica de Catalunya.
Paral·lelament, l’Estat espanyol ha inscrit la Declaració de Reconeixement i Reparació Personal en el registre del Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica. Aquest pas reforça la dimensió institucional del reconeixement.
Cinquanta anys després, el nom de Juan Gabriel Rodrigo Knafo ens interpel·la. La memòria democràtica no és un exercici del passat: és una exigència del present. Recordar és, també, una forma de justícia. No es perdin aquesta setmana alguna de les activitats commemoratives.