Blai

Hem arribat al centenari del naixement de Blai Bonet, el més jove dels poetes de la generació mallorquina dels anys cinquanta. No el vaig conèixer personalment, a diferència de Llorenç Moyà, de qui tinc un record fugaç en les tones d’oci dels cursos d’estiu de la Porciúncula, a S’Arenal, i de Josep Maria Llompart, que havia vingut a Tarragona, a casa del seu gran amic i quart membre del grup, Jaume Vidal Alcover. No crec que Blai Bonet hi vingués, no ho puc assegurar, però, com els altres però amb una intensitat superior quan es parlava de poesia, era molt present en els elogis de Jaume Vidal. Blai Bonet, malgrat que la seva mala salut de tuberculós hagués fet pensar que passaria el contrari, va ser el darrer de tots ells a morir, el 1997, i qui s’ha convertit en un autèntic mite per als poetes catalans actuals —sobretot però no únicament els mallorquins— que ara tenen uns quaranta anys i que han aconseguit un domini substancial de l’actualitat poètica catalana. Això permet augurar un any ple de celebracions. Els poetes mallorquins de la primera postguerra mantenien un equilibri entre el respecte i el trencament amb les dues generacions de l’Escola Mallorquina. Es van començar a manifestar en el pitjor moment de la repressió feixista, quan la poesia en català a Mallorca estava reclosa en la privadesa de les tertúlies a Ciutat i, sense renegar de l’herència, van trencar amb els límits de l’Escola. Ells s’engrescaven amb les avantguardes immediates, amb Paul Éluard i Jean Cocteau, amb els espanyols de la generació del 27: Lorca, Salinas, Cernuda, Alberti. L’any 1954, centenari de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, que admiraven, ells van homenatjar Jean-Arthur Rimbaud. El referent immediat propi, aureolat per una poesia lluminosa i per la mort als vint-i-cinc anys, era Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tot això ho ha explicat de manera magnífica Margalida Pons en el seu estudi sobre aquesta generació d’escriptors. Ben poc que no fos una glossa hi podria afegir, em limito ara a estirar un record sobre el poeta que enguany compliria cent anys. Possiblement fou la primera vegada que en vaig sentir parlar, al primer pis tarragoní —carrer Pin i Soler— de Jaume Vidal i Maria Aurèlia Capmany, cap al 1976. Entre els projectes editorials que s’hi gestaven —com els Quaderns Foc Nou de Pere Anguera i Marcel Pey, l’antologia Èpsilon o la Biblioteca Tàrraco—, Jaume Vidal preparava el tercer volum de Llibres Rai, la col·lecció tancada de quatre volums, un per a cada membre de la seva generació. A Barcelona, havia publicat el seu El fill pròdig i La terra d’Argensa, de Llompart; anys després, conjuntament amb La Gent del Llamp, respectant les característiques d’aquests primers llibres, es va publicar I tanmateix, pallasso, de Llorenç Moya. Aquell dia Jaume Vidal estava molt il·lusionat perquè corregia proves d’«El jove», de Blai Bonet. La falta de diners per completar l’edició la va frustrar per sempre, sobretot quan, anys després, el poeta de Santanyí va publicar un llibre diferent amb el títol El jove. Una i altra circumstància van avortar un llibre tarragoní de Blai Bonet que potser hauríem acabat publicant abans del de Moyà. Els detalls d’aquesta peripècia i l’enviament, el retorn, dels poemes d’en Blai a la seva Casa Museu els ha explicat per escrit, amb molta precisió, Joan Cavallé i no cal repetir-ho. La rememoració d’aquest projecte avortat serveix com testimoni de l’amistat —no exempta de disputes— personal i literària entre dos grans poetes.