L’horitzó europeu del Trident complet: el mirall belga (II)

La setmana passada vam recórrer les quatre primeres etapes d’aquesta sèrie que està per arribar a la seva conclusió.

Vam explorar el Trident Innovador fet de llum i silici, i vam assenyalar la seva ombra: el Trident Invisibilitzat, clavat al territori de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida i Girona.

Vam proposar una desena d’accions concretes per materialitzar- lo. I ens vam quedar amb una pregunta: qui tindrà el valor d’aixecar-lo?

Llavors va arribar una veu de fora. Una veu del nord. Sense nom, encara. Ens va parlar de tres fronts: donar espai a la indústria, construir aliances que enforteixin, atraure inversió.

Ens va advertir del risc de la residualitat.

I ens va deixar amb un mirall incòmode.

Avui, desemmascarem la veu i començarem la comparació.

Ja té nom, la opinió que vam escoltar la setmana passada: un crit sec, sense embuts, directe a l’os, no la va pronunciar un alt càrrec català. Ni espanyol o italià o francès.

La va pronunciar Bart De Wever, primer ministre de Bèlgica, a Anvers, davant de la Comissió Europea, en un discurs que hauria d’haver ressonat a totes les capitals europees.

I ara que sabem qui és, el mirall es torna més precís. Perquè Bèlgica no és un gegant. És un país petit, complex, amb dues ànimes, Flandes i Valònia, que han après a seure juntes a la taula europea. No perfectes. Però presents.

Anvers, la seva ciutat, és a Bèlgica el que Tarragona hauria de ser a Catalunya i a Espanya: un pol industrial, un motor d’innovació, una veu que es fa sentir.

La pregunta, doncs, ja no és només «qui ho va dir?». La pregunta és: si ells poden, per què nosaltres no?

Anem a esbrinar-ho.

La indústria química de Tarragona és part d’aquesta fotografia europea. Els tancaments, la pèrdua de competitivitat, l’asfíxia regulatòria: tot això ens afecta directament.

Proposa tres fronts d’acció que són universals: el que demana per a Europa val per a Bilbao. Huelva, Puertollano i Catalunya: desregular, diversificar aliances, atraure inversions.

Però també revela una manca: a Catalunya no tenim les eines per aplicar aquests remeis.

Les decisions clau es prenen a Madrid o Brussel·les. Ens imposen deures sense consultar-nos i, sovint, sentencien el territori mentre les oportunitats queden inapreciables.

Per això cal fer visibles les incongruències de les polítiques europees i com, en els seus efectes concrets, erosionen l’ecosistema industrial. Perquè, al capdavall, estem condemnats a entendre’ns. I les solucions només seran sòlides si neixen del diàleg i beneficien el conjunt del País.

Les dades, aclaparadores, són aquí per a qui vulgui llegir- les: els tancaments a la indústria química europea s’han multiplicat per sis en els darrers quatre anys.

S’ha perdut gairebé el 10% de la capacitat de producció.

Països amb pes químic central com Bèlgica, Alemanya, Països Baixos i França, estan al límit d’una crisi existencial.

Mentrestant, només l’1,7% de la força laboral europea treballa en recerca innovadora i més del doble gestiona les regulacions: el 3,9%. Una xifra, aquesta, senzillament vergonyosa.

De totes maneres, si anem en profunditat amb el missatge i ho resumim sense floritures, el sector químic de Tarragona amb les moltes declaracions i estudis tot aquest paisatge ho te clar des-de almenys una dècada.

Les causes esgarrifoses específiques per al sector son: els costos energètics desbocats (la química és intensiva en energia); pèrdua de competitivitat global; l’excés de regulació (definicions rígides de ‘verd’, burocràcia asfixiant); i ‘como no’ el dumping xinès que inunda el mercat europeu amb productes a preus insostenibles per a la indústria local.

I si apliquem el concepte dels tres fronts, a la química que marge de maniobra de millora apliquem?

Primer de tot una espai per créixer on es parli de neutralitat tecnològica: hidrogen, captura de carboni, totes les tecnologies de transició han de poder competir sense dogmes.

D’autoritzacions més ràpides per a plantes químiques que es transformin en innovació i seguretat. Amb això no és suficient: es necessita una revisió de les normes que ofeguen el sector i necessitem congelar les que sobren sense perdre mai de vista el sistemes de controls dels contaminants possibles, posant de manifest que el risc zero no existeix.

Provocar aliances que enforteixin, diversificant el subministrament d’energia i de matèries primeres crítiques per al sector; aturar el dumping xinès amb decisions polítiques, no més grups de treball interminables i insoportables; i, per últim, acords comercials que obrin mercats per a la química europea, no que la tanquin.

I al final atraure inversió per capital de risc per una química verda, amb materials avançats i nous processos.

Necessitem que la química a Europa torni a il·lusionar el públic amb projectes estratègics com hubs d’hidrogen, plantes de reciclatge químic, CCUS (Carbon Capture, Utilisation, and Storage - Captura, Ús i Emmagatzematge de Carboni); enderrocar barreres al mercat únic que encara fragmenten el sector; i per últim crear una nova generació de talents que puguin treballar creant aquella excel·lència que les organitzacions 5.0 del segle XXI necessiten per alimentar-se i fer possible la revolució 6.0 que el ecosistema europeu requereix recuperar com objectiu prioritari: estem a temps.

A més s’adverteix del risc de una residualitat creixent tant que Europa pot quedar-se reduïda a zero en capacitat de decisió política. Amb aquesta situació què li passaria a una Catalunya que ni tan sols és un estat membre?

La pregunta no és retòrica.

És l’avís que justifica el Trident Complet que ens retrata millor: o ens fem visibles, o ens invisibilitzaran del tot.

Qui ho diu? Ja no importa perquè ja s’ha dit.

Importa el que es diu... i com es diu.

Perquè ho ha declarat algú que sap de què parla, sense embut, alt i clar.

És el crit que ens agrairia haver sentit (o almenys escoltat) de qualsevol mandatari del Sud d’Europa... o de la Catalunya del Sud.