L’esperança és el primer que es perd

El relat diu que l’esperança és l’últim que es perd, però la vida real explica una altra cosa. Quan tot es complica de debò, no és la força la primera a fallar, ni la disciplina, ni tan sols la fe en un mateix. El primer que cau és l’esperança. Cau sense soroll, sense drama, gairebé amb educació... i quan desapareix, tot pesa més. El cos, el temps, el futur. No perquè res hagi empitjorat, sinó perquè ja no hi ha cap demà al qual mirar.

L’esperança és fràgil perquè és anticipació. És imaginar que alguna cosa pot canviar abans que canviï. Quan el present es torna hostil, aquesta capacitat d’imaginar futur és la primera víctima. No perquè siguis dèbil, sinó perquè ets humà. L’esperança no es perd per covardia, es perd per esgotament. Per acumulació. Per massa nits llargues i massa dies iguals.

Quan convius amb una malaltia degenerativa, aquesta fragilitat es fa encara més evident. El futur deixa de ser una promesa abstracta i es converteix en una pregunta incòmoda. No saps què perdràs, només saps que alguna cosa es perdrà. En aquest context, l’esperança no desapareix per tragèdia, sinó per desgast. Per la fatiga silenciosa d’haver de sostenir incerteses que no donen treva.

Quan l’esperança se’n va, la vida continua funcionant, però tu deixes de viure-la. Fas el que toca, compleixes, resisteixes, però ja no avances. Sense esperança no hi ha impuls. Sense impuls no hi ha direcció... i sense direcció, tot esforç es converteix en supervivència. No és tristesa el que apareix, és buit. Un buit silenciós que no crida ajuda perquè ja no sap cap on cridar.

Per això, l’esperança no és un luxe emocional. És una estructura vital. No serveix per sentir-te bé, serveix per continuar. No promet resultats, promet sentit. Quan hi és, fins i tot el dolor té context. Quan no hi és, fins i tot els dies bons semblen inútils. L’esperança no elimina la dificultat, però evita que la dificultat et defineixi.

La gran mentida és pensar que l’esperança consisteix a creure que tot anirà bé. No. L’esperança real és molt més modesta i molt més poderosa. És creure que tu encara hi ets. Que encara tens marge intern, encara que el marge extern s’hagi reduït. Que encara pots decidir com travesses el que t’ha tocat viure. L’esperança no canvia el món. Canvia la teva posició dins del món.

Perdre l’esperança és fàcil. Recuperar-la és un acte profundament rebel. No té res a veure amb optimisme. Té a veure amb dignitat. Amb dir: no renuncio a mi mateix, encara que no pugui canviar res més. És una decisió silenciosa que no es veu des de fora, però que ho reorganitza tot per dins.

L’esperança no torna de cop. Torna en forma de gest petit. D’una idea que no rebutges. D’una frase que no et destrueix. D’un demà que ja no et fa por imaginar. Torna quan deixes de preguntar-te quan millorarà la vida i comences a preguntar-te com vols viure-la, fins i tot així.

Aquí hi ha el gir definitiu: l’esperança no és esperar que la vida millori. És decidir no empitjorar tu per dins mentre la vida no millora. És mantenir una part intacta quan tot l’altre ha cedit. És no abandonar-te.

Sí, l’esperança és el primer que es perd. Per això és el primer que cal defensar... perquè quan la recuperes, no recuperes només futur: et recuperes a tu.