Tenim una Gestapo a l’habitatge? Part I

La salut de l’habitatge està en absoluta decadència. El concepte d’habitatge també. I la normativa sobre habitabilitat dels habitatges (decret 141/2012) és un absolut desencert cronificat i mal parit. Tot això, acompanyat de pèssims gestors i múltiples circulars interpretatives que son absolutament arbitraries i sotmeses a filtres imprevisibles, a vegades de caire dictatorial, Jo diria totalitarista. Mai com ara, un acte administratiu que hauria d’ésser ràpid, perfectament reglat i igual per a tots, està sotmès a una mena de ‘Gestapo’ que fiscalitza la feina de milers de tècnics arreu de Catalunya (arquitectes i arquitectes tècnics). O de quasi tots... A saber...

La història ja ve de lluny. D’abans de 2012. Fet a la llei, fet a la trampa. La manca de coneixements del qui regulen i fan les normes és tant palpable com preocupant. Aquest perxejat legal tipus ‘Frankenstein’ no porta a bons finals. I estem patint en carn pròpia mals decrets i circulars aclaridores absolutament subjectives. Total, un regne de taifes i de poder absolut del funcionari de torn, amb descoordinació absoluta entre administracions competents en aquesta matèria (consells comarcals, ajuntaments o la pròpia Agència de l’habitatge)

Si l’objectiu era evitar l’infrahabitatge i la trampa, no ho ha impedit mai. Si l’objectiu era impedir que la gent pugui accedir fàcilment a l’habitatge, ho estan aconseguint. Jo quasi diria, estan parant la economia i alterant el valor dels bens immobles en determinades cèdules d’habitabilitat que poden tardar fins a 8 mesos, tot entrant en territoris de legalitat urbanística molt perillosos i confusos.

Qualsevol tècnic de Catalunya que tramita una cèdula d’habitabilitat per a obtenir-ne la preuada Cèdula d’Habitabilitat ha estat sotmès a aquesta paradigmàtica i simpàtica ‘Gestapo de l’Habitatge’. O quasi tots... Una declaració jurada sobre l’antiguitat de l’habitatge vincula penalment al tècnic si falseja alguna dada. Però no n’hi ha prou, ja que la presumpció de delinqüència fa que l’administració no cregui certes dades de tècnics (o de quasi tots) i els porti a una sumària investigació subjectiva de «porti’m els papers que jo li digui, i l’administració farà el que vulgui». Es tracta d’una desconfiança sistemàtica als Col·legis professionals d’arquitectes i arquitectes tècnics que no ha patit mai cap altre col·lectiu. Un greuge sense precedents.

És possible la subjectivitat en els actes reglats de l’administració? La resposta és no i no. Els actes administratius han de ser reglats i estandarditzats, i més com el sensible cas que ens ocupa. Pretén la administració usurpar funcions als professionals lliberals? Ho estan fent. Potser som un país ‘democomunista’? Va per aquí?.

El Decret 141/2012 d’Habitabilitat en el preàmbul que l’atorgament de la cèdula implica exclusivament que l’habitatge compleix els requisits tècnics d’habitabilitat de la normativa vigent i no suposa la legalització de les construccions pel que fa a l’adequació de l’ús d’habitatge a la legalitat urbanística.

Malgrat això, de mala manera, sense coneixements jurídics objectius, sense regles establertes i sense cap filtre reglat, a alguns tècnics que signem cèdules se’ns ha qüestionat l’antiguitat de l’habitatge en tan en quan moltes vegades no quadra la data en diferents documents legals (cadastre, registre de la propietat, o visors oficials de cartografia). I et sotmeten a un sisè grau inacabable, ofensiu i vergonyós.

L’antiguitat de l’habitatge s’ha convertit en una investigació ‘subjectiva’ que no te regles i que es supedita a unes circulars numero 2, 5 i 6 signades per un funcionari de la Generalitat de Catalunya, que no es capaç de regular res be, i deixa oberta la decisió a la loteria del funcionari de torn al que li caigui la revisió de l’expedient. I aquí pot aparèixer un consell comarcal, una empresa municipal o la pròpia Generalitat, amb tècnics sense criteri unànime i mancomunat. T’ho diuen ells mateixos. A Italià se’n diu ‘cassino’. Aquí se’n diu una casa de barrets. I si alguns d’aquests funcionaris, no funciona, el criteri de creure o no una determinada dada, o d’ometre d’altres, queda en seu lliure albir. Realment preocupant.

Nogensmenys greu és que al fer la visita tècnica de l’habitatge, el funcionari de torn ha de veure un habitatge, amb funcionalitat d’habitatge, parts d’habitatge i elements d’habitatge. Tot això sense haver d’entrar en el paradigma legal del Registre de la Propietat o la Legalitat Urbanística; matèria no regulada en aquest tràmit administratiu i que esta generant favoritismes en determinades concessions de cèdules i excessiu càstig a d’altres.

El tècnic declara unes superfícies, unes estances i peces. I el compliments de paràmetres higiènic-antropomètrics sobre un ‘cos cert visitat’ que a efectes legals pot ser un local, un habitatge o una andròmina. O un altre espai que compleix perfectament com a habitatge. La confusió jurídic-legal a la que porten molts funcionaris es de pacotilla, suprema, pròpia d’un estat dictatorial o para-democràtic. Algunes oficines locals de l’habitatge no accepten que espais connectats a l’habitatge puguin estar contemplats com superfície de l’habitatge al·legant diferencies amb el registre de la Propietat, o amb el cadastre. Vaffanculo, per favor! On volen anar a parar!.’ Es que a totes les cèdules es verifica la concordança amb el registre de la propietat? Doncs, no! Aleshores s’estan atorgant i denegant cèdules sense un acte reglat igualitari per a tots. Potser el defensor del poble es podria molestar a fer alguna cosa? O no en sap res?

Alguns requeriments d’aquestes tortuoses i inconnexes Oficines Locals de l’Habitatge, amb criteris feudalistes, de depèn on et toqui, i sense rei que mani res, estableixen regles del joc segons el que creuen, o d’allò que no tenen ni punyeteria idea. Estem davant d’una autèntica Gestapo de l’habitatge.

«Aporti un plànol amb totes les superfícies de l’habitatge». On ho diu el Decret 141/2012?. Quina circular ho regula?

«Justifiqui la legalitat de l’habitatge». On ho diu el Decret 141/2012?. Quina circular ho regula?

«No justifica que el registre de la propietat digui 46 m² i vostè digui que l’habitatge te 240 m²». Que no saben que molts registres de propietat antics posaven menys superfície?

«No admetem el traster dins la superfície de l’habitatge». Oi que és un espai contigu i connex?. Perquè no, si el decret 141/2012 permet incloure altres peces dins la superfície?

El nivell de subjectivitat és de col·leccionista i obtenir una cèdula d’habitabilitat és un calvari jurídico-legal sense base legal que ho reguli.

La darrera frase ofensiva i que pot alterar el valor dels bens immobles, o be generar incertesa jurídica 30 anys després de que un habitatge s’hagi fet legalment és aquesta: AQUESTA CÈDULA ACREDITA LES CONDICIONS D’HABITABILITAT DE L’HABITATGE I, D’ACORD AMB L’ARTICLE 26.5 BIS DE LA LLEI 18/2007, L’ÚS COM A HABITATGE POT NO ADEQUAR-SE A LA LEGALITAT URBANÍSTICA

Per plorar, estimats lectors. Un Decret que diu en el seu preàmbul que l’habitabilitat de l’habitatge res te a veure amb la garantia de legalitat urbanística i una frase que es posa de forma arbitrària a determinades cèdules d’habitabilitat amb menysteniment del que ven o compra aquest bé pot ser falsament enganyat per l’Administració.

Quan la Gestapo de l’Habitatge es posa en marxa sense regles clares, un certificat de legalitat urbanística emès per un ajuntament que diu que mai hi ha hagut infracció urbanística i un certificat cadastral que data l’origen d’un habitatge a 1980 no permet evitar que el funcionari de torn et foti aquesta maleïda frase a la cèdula. Una marca ofensiva i injusta, indocumentada i infundada. I Il·legal, possiblement.

Els Col·legis Professionals d’Arquitectes i Arquitectes Tècnics haurien de prendre un paper actiu en la resolució d’aquest greu conflicte per tal de tenir una tramitació igualitària, reglada i justa que eviti el lliure albir i la subjectivitat i elimini la sospita d’amiguismes i favoritismes.

Seria lamentable consolidar una desconfiança sistemàtica de la societat civil en la classe política, però és molt més greu que la classe política generi una estructura funcionarial de desconfiança sistemàtica en el ciutadà.