Utopia-realitat

Massa vegades, com a societat, ens plantegem el desig d’una manera de conviure, on l’idealisme es convertís en realitat permanent, en un exercici d’autoengany, davant un espai en comú, on l’anhel queda aparcat en funció d’una evidència compartida que ens posiciona front una constatació on la possibilitat anhelada queda aparcada.

El canvi d’ordre mundial, que comença a ser un fet fora de discussió, ens posa davant una realitat on els lideratges es limiten, cada cop més, i el que diuen, uns i altres, té transcendència en funció de la seva pròpia capacitat, no d’influir, sinó d’executar, i podem veure que avui, el monopoli en aquest apartat es limita als Estats Units i a la Xina, que són els que marquen el debat real, fora del desig d’altres que han passat de ser referència a uns comparses més del calendari global d’actuacions, en tots els sentits.

La debilitació creixent d’Europa, a més dividida, en funció dels interessos dels Estats que la conformen, és una mostra més del fet que el nou ‘espai’ de convivència mundial segueix el seu camí, i més aviat que tard, serà un plantejament consolidat, ens agradi o no. L’evidència ens col·loca davant el nostre mirall comunitari de dèficits públics, a l’alça, i deutes respecte al seu manteniment futur, el que comportarà moviments reivindicatoris interns, per una ciutadania acostumada als drets, però poc als deures, sense oblidar que la supervivència també ens portarà fiscalitats a l’alça, per intentar mantenir uns ‘estats de benestar’ inviables a molt curt termini.

Davant el panorama definit, poques són les estratègies al respecte, malgrat l’interès d’alguns per aprofundir en la ‘política de ficció’ individualista, fora de l’entorn en el qual se sobreviu; però el que sembla indiscutible és que ens haurem d’adaptar al nou marc, o continuar autoenganyant-nos, optant per un model utòpic de curta mirada i apuntant a una imprevisibilitat permanent, ja que el que és clar és que la mateixa evidència no permetrà lectures interessades.

Moltes són les evidències del fet que el tema ‘es mou’, i així, els ‘discursos’ de determinades formacions partidistes es veuran superats i consolidats per altres opcions, amb grans suports nouvinguts, posant en una evidència pràctica la caiguda de la demagògia on estàvem instal·lats.

En el marc econòmic, també urgentment, veurem preus a l’alça imparables, inflació desbocades, pressió fiscal i caiguda de la inversió social, que podem acceptar o quedar-nos amb ‘la paraula’.

Davant de la nova situació, crec que és el moment de fer la feina per buscar sobreviure, amb acords polítics amplis transversals, amb el màxim suport, que ens permeti signar acords de futur, en un exercici de saber sumar per sobre de dividir, buscant una gestió pública que sigui capaç de perviure en funció de la mateixa realitat i no d’un desig utòpic allunyat del que és possible, en cada cas.

Ja sé que tot el que esmento es fa difícil de ‘digerir’ i, el que és més greu, complicat d’assumir, doncs, massa vegades, ni estarem disposats a acceptar, ara bé, no fer el que toca, ens col·loca en un model d’inexistència absoluta encara pitjor.

Poder ser il·lusos i cecs davant l’evidència global i les declaracions, opinions, posicionaments o decisions concretes que es van produint, però el que no té retorn és el canvi i la mateixa urgència per fer el necessari de present i futur.