L’horitzó europeu del Trident complet: un mirall incòmode (I)

Hem recorregut quatre etapes en aquesta sèrie.

Quatre mirades a la fractura. Quatre parades en un camí que encara no s’ha acabat. A la primera, vam explorar el Trident Innovador. Un futur de silici, càlculs i llum. Necessari, però construït en l’aire. Un trident que brilla, però no toca terra.

A la segona, vam assenyalar l’ombra: el Trident Invisibilitzat.

El que no surt als fulls de ruta però sosté el país: descarbonització, transició justa, cohesió territorial, coneixement arrelat. Les puntes clavades al sòl de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida, Girona i totes les comarques que esperen que el futur arribi també per elles.

A la tercera, vam proposar una desenes d’accions concretes i l’esquelet del

Trident Invisibilitzat materialitzat.

I ara som aquí, a la quarta etapa.

Després de descriure la fractura, després de mesurar-la, després de preguntar qui la podria (i com) soldar, ens cal un marc d’acció. Un horitzó compartit. Una direcció.

Els tres fronts que vénen a continuació no són una invenció aliena. 

Són la traducció, en clau europea, del que els tridents ja ens han ensenyat. 

Una mica com un joc de rol, en el primer front es vol donar espai a la indústria per créixer. És la condició perquè el Trident Innovador no quedi suspès en l’aire.

El segon front es tracta de posar a prova nou equilibris amb les aliances que enforteixin. És la via perquè el Trident Invisibilitzat deixi de ser ombra i esdevingui política.

Amb el tercer front resumim el com podem atraure inversió i escalar projectes. És l’energia que necessita el forjador per aixecar el Trident sencer.

Els tres fronts són, doncs, la resposta a la pregunta que ens ha acompanyat des del principi: com passem del Trident dividit al Trident Complet?

I la resolució analítica ens arriba amb una veu amb autoritat que mereix ser escoltada.

«Europa és encara el bressol de la Revolució Industrial, però corre el risc de convertir-se en un museu/parc temàtic on es contempla la prosperitat del passat mentre el futur es construeix en un altre lloc. Les causes són conegudes: costos energètics, pèrdua de competitivitat, excés de regulació, dumping xinès. Però el diagnòstic no és suficient. Cal actuar. I l’acció ha de desplegar-se en tres fronts. El primer del qual és donar a la indústria espai per créixer. No normes que la frenin».

Amb el concepte de «la neutralitat tecnològica tenim que arribar a jutjar les solucions pels resultats, no per les etiquetes: hidrogen, captura de carboni, nuclear, tot sobre la taula». Tot seguit, una «teràpia de xoc administrativa: reduir la càrrega burocràtica un 35% durant el pròxim mandat. Autoritzacions més ràpides, finestretes úniques, menys obligacions d’informació; i una revisió legislativa capaç d’avaluar l’impacte de cada proposta amb la lents de la competitivitat: congelar o reduir les normes existents no hauria de ser tabú».

Una evidencia per totes està representat pel compliment urgent de les recomanacions de l’informe Draghi: que no és pot quedar amb el trist resultat que «només una de cada deu s’ha implementat en un any. El progrés en energia i digitalització és massa lent: si no actuem, la descarbonització esdevindrà sinònim de desindustrialització, i finalment, de pobresa i irrellevància.

El segon front és construir unes aliances saben dir que no com un «no rodó a dependències que debilitin, o aïllaments del estil Europe First o Europe Alone («Europa Primer” o «Europa Sola) que no són el camí. Millor Made with Europe que el Made in Europe».

Això implica una «diversificació estratègica: en energia, matèries primeres crítiques, semiconductors, bateries i defensa. En definitiva «cal assegurar socis fiables i comerç en igualtat de condicions en una resposta contundent al dumping: no més grups de treball i normes que triguen” anys i panys: cal un enfocament coherent, flexible, decisiu i assertiu”.

«L’acceleració dels acords comercials serà una peça més però amb ordre i orientacions clares amb països com lo del grup ASEAN, Índia, Canadà, Austràlia, Mercosur: no per ideologia, sinó per necessitat».

Si no actuem, Europa substituirà una dependència per una altra, i quedarà exposada a la política de poder dels grans blocs.

Amb el tercer front, intentem d’entrar en una qüestió essencial: «atraure inversió i escalar projectes estratègics en sòl europeu. El capital de risc en el Vell Continent només representa el 5% del capital de risc mundial: només els EUA n’atrau deu vegades més i les empreses en creixement fugen. Si ens ocupem seriosament d’aquest element i construíem una Unió d’Estalvi i Inversió podem fer un camí: essencial a llarg termini, però cal fer-lo ja i això signifi ca actuar ja (We want businesses to invest here. Build here. Expand here)”.

Però amb quina visió i cap a on?

«Amb Projectes estratègics com: tecnologies netes, defensa, materials avançats, IA, ciències de la vida. Europa pot fer-se indispensable en aquests camps, gràcies a una integració del nostre mercat on encara hi ha massa barreres al comerç de serveis i béns a dins de la UE mateixa: necessitem enderrocar- les sense utilitzar la motosierra» tant estimada pels patriotas locals: si no actuem, Europa quedarà endarrerida a la cursa tecnològica. Altres actors ocuparan el seu lloc, i Europa passarà a ser un mercat secundari, no un creador de futur.

El discurs tanca amb una trinitat de prioritats màximes: Innovació, productivitat i competitivitat. 

Si Europa no hi posa el focus, la descarbonització esdevindrà sinònim de desindustrialització, i finalment, de pobresa i irrellevància. 

I l’última frase ho resumeix tot: «si volem que Europa importi al món, la nostra indústria ha d’importar primer per a nosaltres».

El que en podem treure per la nostra anàlisi: en poques paraules és un resum però també es torna en una advertència final.

Aquest discurs és un mirall incòmode per a Espanya i, sobretot per Catalunya.

Descriu una crisi que també és nostra.

Però també perquè la veu que la pronuncia és una veu nítida, sense embuts i encara no té nom.

La setmana vinent, desvelarem qui és. I llavors començarà la comparació i la pregunta que ho travessa tot: si ells han après a seure junts a Europa, per què nosaltres no?

Fins aquí la primera part. La segona, la setmana vinent.