La Constitució del 78 com a referent per a Catalunya

Prenent com a data l’última reforma de la Constitució Espanyola de 1978 que modificava l’article 49 amb la finalitat de garantir la plena autonomia personal i la inclusió social de les persones amb discapacitat, atenent particularment les necessitats específiques de les dones i els menors amb discapacitat, i la reforma de la qual va entrar en vigor després de la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat el 17 de febrer de 2024, dimarts ha tingut lloc al Congrés dels Diputats una sèrie d’actes institucionals amb la finalitat de commemorar els 47 anys de vigència de la Norma Fonamental des de 1978, convertint-se així en la constitució més duradora de la història d’Espanya.

Certament, tot cos normatiu carregat d’excessiva solemnitat ocasiona no poques vegades suspicàcies a aquells ciutadans que no han estat directament implicats en la seva elaboració, ja sigui en l’exercici de funcions assessores com a experts constitucionalistes o com a representants polítics que han rebut el mandat de desenvolupar-los a través de processos constituents en contextos de transicions polítiques o per mandats electorals ja en situació de democràcia.

Aquestes suspicàcies envers allò que ens és donat, però en el que no hem participat dins el temps transcorregut des de 1978, ens converteixen a vegades en observadors propensos a desconfiar, dubtar o recelar de les intencions dels anomenats ‘pares’ de la Norma Fonamental. El més extrem és que, en aquest tipus de reaccions, qualsevol cos normatiu s’interpreta sovint com a malintencionat, hostil o dubtós. Al final ens deixem vèncer per la manca de confiança, la sospita injustificada i iniciem una recerca de motius ocults.

Dit això, ¿la Constitució del 78 pot considerar-se un referent per a Catalunya? La Norma Fonamental que ens ocupa no menciona explícitament Catalunya pel seu nom en el seu articulat general, però sí que estableix les bases que van permetre la seva configuració política actual.

Tanmateix, el rebuig a la mateixa a Catalunya, especialment per part de sectors independentistes i sobiranistes, no havent estat constant, sí que ha crescut significativament en les darreres dècades a causa de diversos factors clau, si bé la sentència de l’Estatut (2010) és el punt d’inflexió més citat. Després d’anys de negociació i després de ser aprovat en referèndum pels catalans, el Tribunal Constitucional va retallar parts fonamentals de l’Estatut d’Autonomia de 2006. Això va generar la percepció que la voluntat popular de Catalunya estava supeditada a un tribunal que molts consideren polititzat. D’altra banda, la Constitució estableix en el seu article 2 la ‘indissoluble unitat de la Nació espanyola’, la qual cosa impedeix legalment la celebració d’un referèndum d’independència pactat. Sectors nacionalistes argumenten que la Carta Magna s’ha convertit en un ‘mur’ que impedeix l’exercici del dret a decidir. I, finalment, l’aplicació de l’Article 155 el 2017 per suspendre l’autonomia de Catalunya després de la declaració unilateral d’independència va ser vista pel sobiranisme com una agressió directa a l’autogovern, reforçant la desafecció envers el marc constitucional.

Ho acceptem o no, la veritat és que la Constitució del 78, encara que no esmenti explícitament Catalunya, sí que ha facilitat la seva existència política tal com la coneixem el 2026. L’article 2 reconeix el dret a l’autonomia de les ‘nacionalitats i regions’ que integren la Nació espanyola. Històricament, el terme ‘nacionalitats’ es va incloure per donar cabuda a territoris amb forta identitat pròpia, com Catalunya. L’article 3 estipula que les altres llengües espanyoles seran també ofi cials en les seves respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts, la qual cosa empara la cooficialitat del català. El Títol VIII defineix el model d’organització territorial que va permetre a Catalunya constituir-se com a Comunitat Autònoma i aprovar el seu propi Estatut d’Autonomia. I la segona disposició transitòria va facilitar l’accés a l’autonomia per la via ràpida a aquells territoris que ja havien plebiscitat estatuts en el passat, com va ser el cas de Catalunya.

En el seu moment, el suport de la ciutadania catalana a la Constitució va ser massiu, amb un vot afirmatiu proper al 90% en les seves quatre províncies. 

Per què, doncs, aquest silenci institucional el 17 de febrer des de les instàncies polítiques representatives més rellevants de Catalunya?