Menys partit, més ciutat

Estem a quinze mesos de les eleccions municipals i això significa, inevitablement, l’activació del mode electoral per a qualsevol que participi en un partit polític. Hi ha qui viu en vocació electoralista des de fa mesos: candidats a candidats, precandidatures, copets a l’esquena de líders nacionals i estatals… Fins i tot aquells que avui són fora de l’Ajuntament han activat les xarxes socials per començar a escalfar motors abans de presentar una nova llista.

És ‘normal’, perquè hem normalitzat l’electoralisme com una forma de fer política municipal.

La competitivitat i l’individualisme s’han cruspit la política de partit, o potser ha estat al revés; dona per a debat, però ho deixem per un altre dia. Lluny queda aquella època en què els lideratges, especialment els locals, eren collectius i posaven la ciutat per davant de tot.

En Comú Podem no estem lliures ni de l’electoralisme ni del partidisme, som una rara avis, però no tant. Tanmateix, fem esforços per fugir-ne. Hem intentat mantenir una mirada àmplia sense oblidar el nostre programa: pragmatisme utòpic, m’agrada dir-ne.

Gràcies a aquesta mirada hem aconseguit posar l’habitatge al centre de l’agenda del govern Viñuales, amb propostes i pressupost. Hem estat el company incòmode que exigeix participació real i que formem el manteniment del preu municipal. El que s’enfronta al govern municipal quan l’ànima desenvolupista de PSC i ERC vol trinxar els Morrots. També hem assumit decisions incòmodes, com compartir pressupostos amb Junts, el més convergent de Catalunya, i la seva obsessió per càmeres i drons. I, malgrat tot, hem aconseguit frenar mesures injustes, com ampliar a tres anys el padró per accedir a l’habitatge públic o quan han volgut dificultar encara més l’empadronament de veïns i veïnes.

Posar per davant la ciutat vol dir saber diluir-se en el consens i, alhora, reivindicar la feina feta, sense condicionar l’èxit col·lectiu a la pròpia rellevància. Per a mi, el millor exemple és la construcció i aprovació de l’ordenança de terrasses. Mereix una anàlisi a part, l’especialment frustrant aplicació que n’està fent el govern.

Queden quinze mesos de mandat. Hi ha acords que el govern actual no podrà desplegar a temps, però cal treballar perquè el pròxim govern, sigui quin sigui, pugui aplicar-lo. La ciutat ha d’anar per davant del calendari electoral.

La Part Alta n’és un exemple clar. L’estem perdent a mans de fons voltors i dinàmiques especulatives que anteposen el turisme a la vida quotidiana. Sabem que aquest mandat no hi haurà Pla d’Usos: no hi ha temps material. Com a força que ho va pactar el 2023, podríem limitar-nos a denunciar l’incompliment i treure’n rèdit electoral. Podríem ridiculitzar Junts per demanar-ho ara, quan el temps s’esgota. Però no ho farem.

Farem exactament el contrari: pressionar i ajudar perquè avanci tot el que sigui possible, perquè del que es tracta és que surti.

Des d’ara reclamem participació ciutadana real: treball amb entitats veïnals, culturals, sindicals i socials; amb un procés participatiu viu. Demanem escoltar l’hostaleria i el comerç, especialment els negocis de tota la vida. Proposem estudiar experiències d’altres ciutats: Toledo, Sant Sebastià o Sant Adrià, que han apostat per frenar la saturació de negocis repetitius i promoure diversitat comercial; Vilanova i la Geltrú, amb regulació específica de restauració i oci per garantir l’equilibri amb el descans veïnal; o Pontevedra, referent internacional amb un model d’usos urbans i espai públic al servei de la vida quotidiana.

Des d’ara proposem construir un marc polític de consens i un marc social ampli que permetin el desenvolupament tècnic i jurídic d’un projecte clau per al futur de la ciutat.

Partim d’una idea bàsica: volem afavorir la vida del veïnat als seus barris. Ens hi posem? Perquè, per fer-ho possible, caldrà menys partit i més ciutat.