Manual del ‘bon’ revolucionari

L’altre dia venia jo de visitar les instal·lacions de bigotisdepic@gmail.com, on un amic va anar a adoptar un mixo per posar una mica més d’intel·ligència a la seva vida, quan, en passar per davant de la meva biblioteca «okupada» vaig sentir que Mixeta s’adreçava als seus companys felins i els deia:

–Mireu, de revolucionaris n’hi ha de dues menes: els dolents i els bons.

–Ah, sí? –feu la Boni– I quins són uns i quins són els altres?

–Els dolents són els que segueixen els postulats de Marx, Lenin i Trotsky. Els bons són els qui no molesten al sistema, com ara les primaveres àrabs, les revolucions de colors i altres per l’estil. Dels primers no en parlem perquè, després de la caiguda de la Unió Soviètica, estan passats de moda. Els segons, estan en plena vigència i segueixen unes pautes que es poden aplicar en qualsevol lloc on algú cregui que fan falta i us puc dir que hi ha un manual de desestabilització, els patrons del qual hem vist i veiem desenvolupar-se en molts llocs i en les seves diferents fases.

Aleshores, servidor vaig intervenir:

–Estimada teòrica de la revolució, quines són aquestes fases?

–Això –va posar cullerada Bonic–, quines són?

–Vejam –va dir Mixeta després d’escurar-se la gola–, les fases són cinc i l’objectiu és la caiguda d’un govern democràtic o no que sigui molest per algú. L’enderrocament contemporani ja no necessita columnes blindades. Necessita lentitud, fatiga, divisió i dubte. La primera fase és la deslegitimació. Ja no es discuteixen les decisions: s’ataca la legitimitat, encara que el govern a enderrocar hagi obtingut el seu poder a les urnes. Es tracta de fer creure que el govern en qüestió és «una anomalia».

–Vaja! –ferem a cor Boni, Bonic i un servidor.

–La segona fase és l’asfíxia econòmica, a través de sancions directes o indirectes, estrangulació bancària, congelació d’accés al finançament i sabotatge de cadenes logístiques. L’objectiu? Crear el descontentament i, després, explotar-lo. La segona fase és la guerra cognitiva: saturació mediàtica, inversió moral, fabricació artificial d’indignació. L’objectiu és destruir la confiança de les persones en les seves pròpies percepcions.

–Tot això ens sona!– diguerem novament a cor.

–La quarta és la subversió interna, que s’aconsegueix mitjançant elements polítics amb consignes molt entenedores (encara que no tinguin cap programa de govern), ONG sota influència i també segments socials instrumentalitzats. Tot plegat amb el propòsit de transformar les dificultats socials en crisi política, fomentant la divisió i llençant uns grups contra altres.

–I la gent hi cau de quatre grapes!– sentenciàrem novament a cor.

I ens queda la cinquena fase. Com que les anteriors han acabat normalment en aldarulls, es produeix una restauració disfressada. És tornar a la dependència sota una etiqueta ‘acceptable’: eleccions apressades, ‘govern inclusiu’, ‘reconciliació’, ‘diàleg’, ‘tornar a l’ordre constitucional’. L’objectiu: tornar a situar l’Estat en l’esfera de control de vet a saber qui.

–Però això, estimada gateta –vaig intervenir–, és un plantejament teòric.

–No t’ho creguis –digué Mixeta–. Aquest manual no és teòric: s’ha aplicat i aplica en diferents formats a Teheran, Caracas, Belgrad, Trípoli, Katmandú i... Bé, ho deixo que encara prendrem mal!