L’hora real de Vila-seca, sense complexos
El debat metropolità ha deixat de ser una abstracció i s’ha convertit en una realitat política i institucional que afecta directament els ajuntaments del Camp de Tarragona. Els alcaldes han activat un espai de treball compartit amb una idea clara al cap: cal exercir la generositat i deixar enrere, d’una vegada per sempre, les batalles de campanar que tant ens han limitat.
No és un camí fàcil, i ningú no ho ha dit mai que ho fos.
També dins dels nostres propis espais polítics hi ha hagut temptacions de mirar només el nostre propi melic. Jo mateix he estat crític, internament i amb contundència, amb companys que han caigut en aquesta dinàmica.
Però si volem jugar a escala territorial, cal una altra mirada. Una mirada més àmplia, més madura, menys reactiva...
En aquest context sorprèn que la veu més discordant sigui la del nostre propi alcalde, l’alcalde de Vila-seca. No parlo d’una discrepància tècnica puntual, parlo d’una actitud reiterada. Cada vegada que el consens avança, apareix un micròfon i el relat es tensiona. Es projecta la idea que el debat és una amenaça i no una oportunitat. Es desfigura el que, amb esforç, molts municipis han intentat construir plegats. És una estratègia que dona titulars. Ningú no ho pot negar. Però no construeix territori. Tampoc ho pot negar ningú...
L’alcalde ha jugat sovint a aquesta posició en diferents espais institucionals. Defensa amb convicció allò que considera just per al seu municipi, però una cosa és defensar els interessos propis amb fermesa i una altra convertir cada avenç col·lectiu en un pols constant. Aquest pols permanent desgasta les institucions i empetiteix el debat.
Vila-seca és metropolitana, és una realitat objectiva. Ho és per geografia, per economia, per mobilitat i per serveis compartits. Ho és quan reclama inversions supramunicipals. Ho és quan arriba a acords amb la Diputació per reforçar el seu conservatori, un projecte amb vocació clarament territorial. Resulta contradictori negar la dimensió metropolitana mentre, alhora, es participa activament dels seus beneficis.
El debat sobre el Pla Director Urbanístic no és una imposició tancada ni un document escrit en pedra. És un procés de reflexió compartida, i aquí rau la seva veritable importància.
És, doncs, un procés que obliga a seure, a escoltar i a posar damunt la taula qüestions essencials com les infraestructures, el sòl industrial, la mobilitat, els equipaments i el model de creixement urbà.
Cap ajuntament aprovarà un document que vulneri la seva autonomia municipal. Ni Tarragona, ni Reus, ni Vila-seca, ni ningú. Pensar el contrari és desconèixer com funciona el món local. Però treballar durant anys amb equips tècnics, amb el suport de la Generalitat i amb una metodologia compartida permet dibuixar una fotografia comuna del territori, ordenar expectatives i reduir conflictes futurs.
La petició del PDU no neix d’un despatx polític aïllat, ni d’una ocurrència circumstancial. Surt de comissions de treball, de tècnics municipals i d’urbanistes que han detectat la necessitat d’una mirada coordinada. Ignorar aquesta feina des del primer minut envia un missatge preocupant, perquè diu més de la nostra predisposició al diàleg que del contingut real del pla.
Entenc la prudència i entenc la defensa dels interessos locals. El que costa més d’entendre és el bombardeig constant abans d’escoltar, especialment si es tenen aspiracions supramunicipals. Qui vulgui presidir la Diputació ha de demostrar visió territorial, practicar la generositat i repartir amb equitat. Els antecedents en la distribució d’inversions dels darrers anys no sempre han reflectit aquesta cultura, amb l’excepció d’aquest darrer exercici en què la correcció ha estat més que evident.
La Diputació no pot ser la suma de parcelles municipals. Ha de ser la casa comuna del conjunt del territori.
El Govern de la Generalitat, presidit per Salvador Illa, ha expressat voluntat de diàleg i d’acord. No hi ha cap voluntat d’imposició, sinó una invitació a construir solucions compartides. Rebutjar el debat abans de començar no és una mostra de fortalesa institucional, sinó una renúncia a influir en el resultat.
Durant mesos he optat pel silenci per no alimentar el soroll ni oferir excuses a qui vol convertir aquest debat en una trinxera. El silenci, però, no ha aturat la tensió. Encara som a temps de reconduir-la.
Vila-seca pot liderar des de dins, pot aportar criteri i pot condicionar el resultat final. El que no és coherent és arribar tard al debat i voler canviar-ne les regles quan el procés ja està en marxa, perquè aquesta actitud transmet una imatge de prepotència que no reforça el municipi, sinó que el debilita en l’escenari comú.
Ara és l’hora real de Vila-seca, sense complexos.
El Camp de Tarragona necessita alcaldes amb mentalitat d’estadistes, capaços d’entendre que defensar el propi poble no és incompatible amb pensar en gran. La reflexió compartida no resta sobirania municipal, sinó que la dignifica i la projecta.
El PDU potser no serà el punt final del camí institucional que avui iniciem. Però el procés que obre és necessari. I el territori no es pot permetre perdre aquesta oportunitat per una batalla de campanar més.