Presumpció de culpabilitat

Recentment, hem vist com es produeixen determinades decisions judicials que deixen sense arguments a aquells que, interessadament, han posat en ridícul un tema tan emblemàtic com és la ‘presumpció d’innocència’, és a dir, sembla que el que informativament interessa a vegades, masses, no té res a veure amb la realitat objectiva i les decisions judicials finals en cada cas. Repetidament, podem veure que el pes mediàtic decideix, en funció del seu particular interès, qui és culpable o innocent, sense perjudici i d’acord amb uns arguments que després resulten fora de context i esbiaixats, de manera intencionada.

Que fàcil i amb quin poc rigor es fan acusacions i es ‘dicten sentències mediàtiques’ en temes que, passats uns mesos, es veuen com fora de la realitat i allunyats del mínim criteri legal, a més, es pot veure com l’opció, ‘interessada’, dona ‘suposats arguments’ sense cap solidesa jurídica, i el que és més greu, en funció d’una manipulació evident.

Malauradament, l’espectacle al qual podem assistir, sembla que no té fre, i així, fins i tot, es permet el luxe de desacreditar, sense cap suport objectiu, personatges traspassats en un exercici d’irresponsabilitat absoluta.

Si aprofundim en el que esmento, a més, tot té un ‘dictat ideològic’ interessat, buscant redits polítics, especialment per opcions allunyades del que hauria de ser el mínim rigor, a l’hora de ‘desqualificar’ sense més suport que els ‘rumors’ entès com a referència de legalitat.

Segurament, el que poso de manifest, no té conseqüències directes pels que s’apunten a aquesta manera de fer, ‘actualitat interessada’, ja que un cop aclarit el tema, tot queda en l’oblit, i ni les suposades rectificacions comporten un mínim penediment, quedant com una excusa sense cap transcendència objectiva.

Realment, ens podem acostumar a aquest marc de ‘calúmnia’, que sembla vol consolidar-se, i que es pot fer viral si no es fa el que toca, però en el món que vivim, a vegades podem pensar que res és real, i tot pot ser fruit de la manipulació, al més alt nivell, ens trasllada a un ‘marc de convivència’ on per part d’alguns, no solament se’ns vol controlar el que pensem, sinó que també vol fer-nos part del seu tarannà d’impotència a l’hora de deixar de parlar del que realment és important, per fixar el debat en el pur anecdotisme, on tot és qüestionable i si no ‘s’inventa’, per veure si així aconsegueixen beneplàcits que des del debat objectiu no són factibles.

La ‘presumpció de culpabilitat’ que se’ns ven com ‘nou periodisme’ o ‘llibertat sense límits’, ens col·loca en un marc de relativisme on tot és justificable, d’entrada, encara que després la mínima legalitat posa en evidència, però on el temps de discussió i polèmica val la pena a l’hora de trobar determinats reconeixements.

Espero i desitjo que, en algun moment, se sigui conscient que la línia emprada, a la que s’apunten determinats mitjans de suposada credibilitat, no es consolidi com un espai d’intransigència compartida, on els límits de la raó se substitueixin per l’èxit puntual d’aquells que, en la seva incompetència, voldrien un espai polític, econòmic i social que mai tindrien en funció de la mínima lògica.