O pedales o caus

El moviment no sempre és opcional. Hi ha moments en què no avançar no signifi ca quedar-se quiet, sinó començar a caure. La vida no sempre et pregunta si vols pedalar. A vegades només t’avisa del que passa si deixes de fer-ho. No és una amenaça. És una llei silenciosa. 

Pedalar no és córrer. No és destacar. No és arribar abans que ningú. Pedalar és sostenir-te quan tot dins teu demana parar. És continuar fent el que toca quan l’entusiasme no hi és i els resultats encara no s’han manifestat. És decidir no abandonar-te, fi ns i tot quan ningú t’està mirant. 

Hi ha persones que pedalen per arribar més lluny... i n’hi ha que pedalen simplement per no desaparèixer. Aquesta diferència ho canvia tot. Quan entens que pedalar no sempre és guanyar, sinó existir amb dignitat, el moviment adquireix un altre valor. Ja no pedales per ambició. Pedales per coherència. 

També existeix una altra forma de caiguda, molt més discreta. La de seguir fent sense ser-hi. La de complir sense sentir-hi. La de moure’t molt per fora mentre per dins tot queda aturat. Aquesta immobilitat no es veu, però pesa. 

Ho escric des d’un lloc on el cos no acompanya. Una malaltia degenerativa em manté al llit gairebé tot el dia. Hi ha dies en què pedalar no és avançar, sinó no rendir-se per dins. No amb les cames, sinó amb el sentit. Quan el cos no pot, l’ànima encara pot caure o sostenir-se... i això també és pedalar. 

El món premia el talent, però no sosté sense constància. Premia la brillantor, però no protegeix del buit. Arriba un moment en què el talent ja no és sufi cient. El que marca la diferència és la capacitat de continuar quan ja no hi ha estímul extern. Quan només queda la decisió íntima de seguir sent fi del al que ets. 

Pedalar també és saber ajustar el ritme. No tots els dies es pedalen igual. Hi ha jornades de força i d’altres de resistència. La intel·ligència no és anar més ràpid. És saber quan cal aguantar. Qui només sap accelerar, cau quan el terreny canvia. Qui sap sostenir, travessa. 

Amb el temps, descobreixes que ningú recorda la velocitat. Recorda la presència. Recorda qui no va desaparèixer quan tot es va fer difícil. Arribar pot impressionar. Sostenir deixa empremta. 

Els equips ho noten. Les relacions ho noten. El lideratge real neix aquí. No en qui motiva amb discursos, sinó en qui no deixa de pedalar quan el silenci pesa. Aquest moviment constant, discret i coherent genera una confi ança que no necessita explicacions. Es percep. Es respira. 

O pedales o caus no és una consigna dura. És una veritat amable però exigent. Ningú et demana heroicitat. Et demana presència. Ningú et reclama espectacularitat. Et reclama continuïtat... perquè el que es construeix pedalant cada dia, encara que sigui lent, no s’ensorra quan arriba el vent. Arriba un moment en què ho entens del tot. No pedales per arribar. Pedales per ser. Per mantenir-te dret per dins. Per no trair-te, perquè quan deixes de pedalar, no sempre caus de cop. A vegades caus a poc a poc... i això és el que fa més mal. 

Si avui estàs cansat, no deixis la bicicleta. Baixa el ritme, però no baixis de tu, perquè mentre pedales, encara ets aquí... i mentre ets aquí, encara tot és possible. Això no va de força. Va de no deixar de pedalar.