Com forjar el Trident Complet per la Tarragona del 2030
Hem arribat aquí per una via senzilla i, alhora, exasperant: la de veure allò que brilla sense preguntar-nos sobre què s’aixeca.
En les tres entregues anteriors d’aquesta mini sèrie que hem intitulat ‘AS I PLEASE’ vam desplegar el mapa d’una fractura.
Primer, vam anomenar el Trident Innovador, aquell que el poder exhibeix amb orgull, fet de tres punxes (Innofab, DARE, PIXEurope), d’un futur fet de silici, càlculs i llum.
En poques paraules: un relat atractiu, necessari, però construït en l’aire.
Després, vam assenyalar l’ombra: el Trident Invisibilitzat.
El que no surt als fulls de ruta ni als grans titulars, però suporta el pes del present: la descarbonització i la urgència d’una transició justa feta d’energia verda, cohesió territorial i coneixement arrelat.
Un trident que clava les seves punxes en el sòl de Tarragona, de l’Ebre, de Lleida, de Girona, de totes les comarques que esperen que el futur arribi també per elles.
I finalment, vam posar les proves sobre la taula.
Diverses opinions elaborades per experts i operadors del sector i directius de enginyeries del Camp de Tarragona coincideixen en un diagnòstic: el Pla Nacional per la Indústria 2026–2030 és “bo, però… no suficient” si volem trobar la justa ambició (i mesura) que ens pertoca, falta de concreció, en infrarepresentació estratègica de les indústries pesants (química, metal·lúrgia, ciment) i, sobretot, en oblidar que la sobirania tecnològica es juga també en els tubs d’un pol petroquímic i en els volts d’un hub d’hidrogen verd, sigui on sigui el seu desplegament.
I és aquí on ens plantem avui.
No per lamentar-nos. Sinó per exigir, des-de la pregunta: Com podem millorar-lo, del full de ruta al canvi visible? Del Trident Dividit al Trident Complet?
Perquè el temps de descriure la fractura s’ha acabat. Ara toca posar mans a l’obra i respondre:
Qui tindrà el valor de forjar-lo?
El diagnòstic tècnic és clar: al pla li falten concreció, indicadors mesurables, una governança àgil i, sobretot, atenció estratègica als sectors que ja sostenen el país (química, metal·lúrgia, ciment) especialment a Tarragona.
Amb la lògica de la suma, l’ecosistema científic i industrial del territori ha proposat un paquet d’accions concretes, estructurades com un pla d’intervenció integral.
No són somnis: són mesures dissenyades per enginyers, investigadors i tècnics que coneixen cada cargol, cada tub, cada cadena molecular del complex petroquímic.
Són l’esquelet del Trident Invisibilitzat materialitzat.
Es tracta de una desena de punts que no podem llegir com elements deslligats, sinó com un sol moviment estratègic amb tres eixos de càrrega i està claríssim que cap d’aquests canvis serà possible sense aliances i finançament.
Jo he intentat resumir-los, per una més eficaç comprensió en tres eixos.
El primer és bàsic: descarbonitzar per viure.
De fet, la primera urgència és treure el carbó del sistema.
Es proposa crear el Pla de Descarbonització Química de Catalunya (PDQCAT), no com un eslògan, sinó un full de ruta amb tecnologies concretes: captura de CO₂, electròlisi, substitució del vapor fòssil per hidrogen verd.
L’objectiu: retallar almenys el 50% de les emissions abans del 2035.
Això va lligat a una altra acció decisiva: integrar el polígon de Tarragona amb la Vall de l’Hidrogen i el corredor H2Med. No es tracta de penjar-se una medalla verda, sinó de convertir el sud de Catalunya en un hub europeu d’hidrogen. Amb subministrament estable, inversions i noves empreses.
I perquè el canvi sigui profund, cal impulsar un Centre Català de Química Circular i Materials Avançats. És a dir: substituir el petroli com a matèria primera per productes biobasats, reciclats, dissenyats per viure més d’una vida.
Aquí s’hi juga el salt de la química lineal a la circular.
El segon eix resulta ser on arrelen les puntes d’aquesta visió: territori i talent.
Cap transició és possible sense infraestructura moderna
Es posa el focus en allò que fa dècades que s’ajorna: modernitzar el polígon de Tarragona amb serveis compartits, connexió ferroviària digna, digitalització i seguretat.
No és glamurós, però sense això, no hi ha hub que resisteixi: al costat del formigó i el cable, hi ha el talent.
Es proposa un Centre de Formació Avançada en Processos Químics i Digitals i una FP dual especialitzada a l’alçada del repte. Perquè descarbonitzar no és només tancar calderes: és formar qui les transformi.
També, per primera vegada, es parla d’un Sistema Integrat de Seguretat de Polígon (SISP) i d’un observatori públic de sostenibilitat. L’acció que ho corona tot: un ecoparc químic al Camp de Tarragona. No una zona industrial
En definitiva: transparència i que significa que el ciutadà sàpiga què es crema, què s’emet i què es fa per reduir-ho.
El tercer eix té a veure amb reputació, finançament i simbiosi.
Es proposa llançar la marca ChemCat – Catalonia Sustainable Chemicals.
No és cosmètica: és posicionar el País com a proveïdor fiable de química verda a Europa i al món.
I per fer-ho, cal seure a taula amb Alemanya, els Països Baixos, Flandes, regions que ja han entès que la indústria pesant no és el passat, sinó el futur si es transforma.
Pel que fa als recursos, la proposta és clara: un Fons Català per a la Transició Química (FCTQ) i bonificacions fiscals per a qui descarbonitzi.
No subvencions a perdre, sinó incentius a la inversió real.
I finalment, l’acció que ho corona tot: un ecoparc químic al Camp de Tarragona. No una zona industrial clàssica, sinó un espai on els residus es tornen la matèria primera d’altres. Aigua, calor, materials reutilitzats en un cicle tancat (simbiosi industrial). O, dit d’una altra manera: el que hauria de ser normal i encara és excepció.
Aquestes accions no són una llista de desitjos. Són l’esquelet del Trident Invisibilitzat materialitzat: el que connecta la innovació d’alta tecnologia amb el sòl industrial existent, el que converteix la descarbonització en una oportunitat econòmica, el que lliga el futur digital al territori real.
La reflexió sobre el PNI és encara avui vigent. El Pla Nacional per la Indústria es votarà durant tot aquest 2026. La pregunta ja no és tècnica. És política.
Qui tindrà el valor de forjar-lo?