El trident Complet – Química i tecnologia, territori i futur
Si el futur es construeix, no s’endevina, aleshores el material del qual està fet ja no pot ser només silici. Ha de ser també hidrogen verd, ports i ferrocarrils digitals i pacte social. O no serà.
Tota llum projecta ombra.
I en la llum encegadora del Trident Innovador composada per als xips, la supercomputació i la fotònica, s’ha intentat fer desaparèixer una ombra tant fonamental quan necessària: la de la indústria pesada (com la química, la metallúrgica i la del ciment), l’agroalimentari, i la del turisme, que suporten el pes del present i condicionaran la viabilitat del futur.
Durant les tres ultimes setmanes hem definit aquesta ombra com el Trident Invisibilitzat: l’energia, el territori i el coneixement arrelat.
Avui, aquest trident paral·lel deixa de ser una metàfora per convertir-se en un informe tècnic, mesurable i irrefutable.
L’ICIQ, l’Institut Català d’Investigació Química, ha situat sobre la taula un diagnòstic contundent: el “Pla Nacional per la Indústria 2026-2030” presenta punts de millora urgents a causa d’una anàlisi desconnectada de la realitat industrial actual: no vull dir que no és bo, però incomplet sense dubte.
I la seva aproximació amaga, entre altres, un nom: Tarragona i la descarbonització urgent del seu complex químic.
Òbviament, seguim tractant aquestes visions no com dues veus oposades, sinó com dues parts del mateix advertiment.
Hem volgut assenyalar la fractura com oportunitat integradora i ara toca afegir la veu científi ca que n’identifica les causes amb precisió quirúrgica.
La qüestió ja no és què passarà. Lo que ens proposem és com unim aquestes dues veritats en una sola força? I si utilitzem la metàfora fins ara utilitzada, la resposta és torna en un sol símbol, un sol instrument.
Però un símbol només és útil si reflecteix tota la realitat. I la nostra realitat exigeix sis puntes, no tres.
Un trident (o sisdent) singular com únic és el nostre País, i aquesta singularitat precisa posar-la sobre el tauler d’aquest partit d’escacs que va de guanyar un futur perquè el ‘Govern de la Catalunya de tothom’ no es quedi només en un eslògan, sinó en un quelcom que necessitem per marcar la diferencia d’un passat, també recent, fet de baralles estèrils i ocasions perdudes.
L’exemple de l’estat de rodalies i la seva mala gestió sistèmica de més de quaranta anys és un fet trist que ha provocat dols i dolors, trencant vides i fent molt més difícil casi extraordinari i heroic el dia dia de tots els ciutadans (treballadors i estudiants inclosos) de Catalunya.
Aquest passat ens ensenya que els fonaments invisibles són decisius. I avui, aquests fonaments tenen nom i són les tres puntes que mai apareixen als titulars i per això tenim que insistir com societat del Sud de Catalunya que el Trident Complet es forja així de simple: a les tres puntes tecnològiques (Les Tres Puntes Visibles) sumem les tres estructurals (o Fonamentals).
Concretament, per començar, ‘Energia & CO₂’: Hub d’hidrogen verd, captura de carboni, electrificació industrial, Pla de Descarbonització Química de Catalunya, PDQCAT.
Seguidament posem el rumb en la senda del “Territori & de la Cohesió”, on principalment tindríem que reconèixer criteris obligatoris de redistribució de les inversions; una connexió port-ferrocarril digitalitzada; i un pacte social per a la transició justa.
I per últim però no menys important, el ‘Coneixement Arrelat’ es a dir les Xarxes I+D+I que connectin, per exemple la URV i l’ICIQ (i altres centres d’excellència) amb la indústria existent; i l’enfortiment de la formació professional dual específica, actualitzant el sistema als nous reptes socioeconòmics que ens esperant.
Ara, després d’aquesta exemplificació, imagineu aquest trident i les seves sis punxes singulars, no com un objecte decoratiu, sinó com una eina de treball: separades, són inútils; unides, poden obrir un camí més just, eficaç i eficient.
D’aquesta consciència, tan tècnica com emocional, neix la proposta que podria canviar-ho tot. L’ICIQ ho diu sense metàfores: el pla nacional oblida Tarragona, desatén la química i confon la visió amb l’execució.
El que nosaltres hem anomenat Trident Invisibilitzat, l’ICIQ ho anomena infrarepresentació estratègica (exactament: «infrarepresentació de sectors claus existents, com la industria química, la metal·lúrgica o la cimentera»).
Són dues llengües per a una mateixa veritat: sense fonaments, no hi ha futur i no es tracta de criticar per criticar.
Sintetitzant, l’ICIQ proposa: un Pla de Descarbonització Química on contempla per exemple un hub d’hidrogen integrat i un Centre de Química Circular.
No es tracta d’utopies; són part de les puntes invisibilitzades del trident. Les puntes que converteixen un somni tecnològic en una política industrial.
En la seva avaluació del ‘Pla Nacional per la Indústria 2026-2030’, l’ICIQ coincideix en el diagnòstic però ho fa en un llenguatge sense subterfugis: assenyala la infrarepresentació estratègica dels sectors químics, metal·lúrgics i del ciment; critica la manca de concreció en tecnologies com la captura de CO₂ o l’hidrogen verd; i apunta, sense embuts, a la ceguesa territorial d’un pla que, sent nacional, no s’adapta a les realitats de Tarragona, l’Ebre o Lleida, i fins i tot l’hi atorga una nota: un 7 sobre 10: «Pot arribar a un 9 com es pot llegir en el document, si afegim allò que falta: plans específics, indicadors mesurables i una governança clara per als sectors que són el pilar actual de la nostra sobirania industrial».
I aquí hi ha la clau: no es territorialisme. No es tracta de defensar una província per sobre d’una altra.
Es tracta de comprendre que el complex químic de Tarragona no és un ‘problema del Camp’, sinó l’actiu industrial més important del sud d’Europa. Ignorar la seva descarbonització no és una decisió neutral: és un error estratègic que debilita tot el sistema productiu català i minva la nostra capacitat de negociar a Europa.
Les propostes de l’ICIQ en l’anomenat ‘Pla de Descarbonització Química (PDQCAT)’, incloent la integració amb el corredor H2Med, la marca ChemCat com elements que falten al trident.
No són un somni: són projectes definits, amb impactes mesurables i terminis concrets. Representen la connexió entre la innovació d’alta tecnologia i la indústria existent; entre el somni digital i el sòl energètic.
Per tant, la pregunta ja no és si cal integrar aquestes puntes, sinó com ho farem. I aquí és on la política ha de triar entre el símbol i l’eina, entre l’eslògan i l’estratègia.
Perquè, com diu l’ICIQ, del 7 al 9 hi ha la diferència entre un bon full de ruta i un pla que realment transformarà el País.
La seva puntuació és clau: 7 sobre 10.
El camí cap al 9 passa per afegir allò que ja hem identificat: les tres puntes invisibles. És a dir, acceptar que el Trident Complet no sigui només una opció sinó l’única fórmula realista.
El dubte, doncs, no és si el Trident Complet és necessari.
La pregunta és: què esperem per forjar-lo?