Emparança col·lectiva
Soc professora de català a secundària. I veig que l’alumnat de nova incorporació que arriba entre els 14 i els 18 anys està desemparat. Desemparat, en primer lloc, pel dol que comporta haver de marxar del lloc on t’has criat i haver de fer arrels en una edat crucial per al desenvolupament personal, cultural i laboral. Desemparat, en segon lloc, perquè al lloc on van s’hi parla una llengua que no coneix i potser ni sabia que existia. Desemparat, en tercer lloc, perquè quan se l’incorpora a l’escola, es té en compte, exclusivament, l’edat que té, i no pas l’origen, la base cultural i lingüística de què disposi i les necessitats que tingui perquè pugui arribar a ser ciutadà de ple dret en la societat d’acollida. Desemparat, en quart lloc, perquè, evidentment, les classes es fan en la llengua del país, tot i que no sempre és la llengua del pati, però que en molts casos tampoc no saben. I, desemparat, perquè les hores d’aula d’acollida que se li poden oferir són inversament proporcionals a les necessàries, amb criteris estrictament lingüístics, perquè sigui competent, sociolingüísticament i laboralment parlant. Desemparat, en cinquè lloc, perquè els guetos es van fent, a vegades, irremeiablement, i sortir de segons quins camins requereix d’una fortalesa familiar i cultural que no tothom té.
Però, els professors que cada dia veiem aquelles cares que demanden aprendre (alguns sí, i alguns no, esclar, però si la inèrcia és negativa segur que no s’hi sumaran), amb persones que, en teoria, se’ls hauria d’oferir un nivell de C1 a quart d’ESO (una altra utopia absurda, en termes lingüístics, i que només respon a un bonisme que no ajuda a ningú), i amb altres necessitats educatives que ja fan impossible una coherència didàctica, per moltes teories que hi hagi; els professors i professores, deia, en resum, cada dia ens preguntem per a qui treballem avui. Perquè volem educar, per això ens vam fer docents, però necessitem eines, que no tenen res a veure amb una pantalla. Com podem oferir, al mateix temps, una classe que està dissenyada a un nivell superior de la llengua i, per tant, eminentment escrita, i una altra dissenyada a un acolliment lingüístic oral i escrit? Doncs s’està fent. Però que es faci i que sigui la realitat de la major part dels docents no significa que serveixi i que sigui útil.
I la realitat és aquesta. Que tenim un gruix d’adolescents, no només de 14 a 16 anys, sinó de 16 a 18 (com a mínim) que no els estem acollint, perquè no s’està entenent que són persones que no poden entrar directament en una aula ordinària, ja que el temps de què disposen és molt menor que un nano que hagi arribat de petit; perquè com a societat d’acollida hem d’exigir una adaptació, però des de l’acolliment, des de la cohesió, des de la racionalitat i des de l’afecte.
Cal pensar en ells, perquè seran, en algun moment, ciutadans de ple dret, amb els seus deures, però, evidentment, i com no pot ser d’altra manera, amb els seus drets. I hem de pensar que aquesta edat és la més important per a una persona: és el moment de la consolidació del caràcter, de la pertinença a un col·lectiu. I com a societat d’acollida també hem de saber en quin col·lectiu volem que pertanyin. Al meu parer, com a filla i neta d’immigrants, vull que en el futur se sentin catalans i catalanes de ple dret, i de ple deure.
Ens calen, en resum, polítiques descentralitzades des de l’estricta cota del departament d’educació, que tinguin en compte l’individu i la societat que l’acull. Volem ciutadans i ciutadanes que parlin, pensin i actuïn en consonància amb la societat d’acollida. Perquè ells ho necessiten, i nosaltres els ho hem d’exigir. Exigim, doncs, que es pugui dur a terme.