Sobre la projecció catalana de la Generació del 27

El Consell de Ministres va aprovar dimarts passat, 27 de gener, la creació d’una Comissió Nacional per a la commemoració del centenari de la Generació del 27 amb l’objectiu d’impulsar i coordinar les activitats que s’organitzin al voltant d’aquest centenari el 2027, a través de la col·laboració entre les administracions i entitats públiques i privades involucrades. A la referència sobre aquest acord s’hi pot llegir que aquesta Comissió Nacional «tindrà l’encàrrec d’impulsar un programa divers, que posi en relleu els creadors que van formar part de la Generació del 27» que, al marge d’algunes discrepàncies intel·lectuals, afegeixo jo, «té el seu naixement formal durant la celebració del tercer centenari de la mort de Góngora el 1927 a Sevilla, quan una sèrie de poetes, formant un grup divers en edat, interessos i estils, tenien en comú la seva dedicació a la literatura i un fort compromís amb la cultura i amb la República».

És interessant aquest darrer entrecomillat perquè, recordant els meus dies d’universitari, encara escolto la bella cançó d’Aguaviva quan, gairebé 20 anys després que Rafael Alberti escrivís Balada para los poetas andaluces de ahora, el 1950, el grup Aguaviva la convertí el 1969 en la cançó Poetas Andaluces. Aquesta és la història d’un himne de protesta encara vigent, reconegut a Europa, però el cert és que en la seva balada Rafael Alberti criticava els poetes andalusos per no alçar la veu davant les injustícies que es vivien a Espanya en aquells anys després del final de la guerra civil. Al blog dedicat a entendre les societats del segle XX a través de la música de l’època, anomenat «Háblame de ti» (HDT), ens asseguren que Alberti no es va mostrar gaire conforme amb la transcripció musical que Aguaviva va fer de la seva balada, ja que considerava que el poema ja estava obsolet perquè els poetes andalusos «ja havien alçat la veu». Tanmateix, continua la nota d’HDT, «la va acabar beneint amb la condició que s’expressés el context de la lletra».

Però són més els records entranyables que voldria compartir amb l’amable lector, ja que, com és sabut, aquesta generació està formada, a més d’Alberti, per autors com Pedro Salinas, Jorge Guillén, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Luis Cernuda, María Zambrano, Concha Méndez, María Teresa León o Rosa Chacel i, per descomptat, Federico García Lorca, tots destacant per la seva força creadora, la seva connexió amb els moviments internacionals més importants del moment, com les avantguardes, i les seves relacions i influències recíproques amb altres arts. És precisament en aquest tipus de barreja amb altres dimensions artístiques on trobem una connexió generacional significativa amb Catalunya, particularment amb Barcelona, que va funcionar com un vibrant epicentre intel·lectual i d’avantguarda als anys 20 i 30. Precisament, figures com Federico García Lorca, Salvador Dalí i Luis Buñuel, a través de les seves visites i col·laboracions amb artistes catalans, van fusionar allò popular i allò avantguardista. La ciutat comtal fou, en efecte, un lloc de trobada clau que va marcar la creativitat dels membres de la generació, influint en la mescla de tradició i modernitat. Està documentada l’activa participació de Salvador Dalí en la renovació estètica inspirada en el context de la Generació del 27, precisament estrenyent llaços amb poetes com Lorca i el grup surrealista, cosa que ajudà que la música i l’art catalans adquirissin un to europeu i modern, més enllà del tradicional.

Però la projecció catalana de la Generació del 27 no va acabar amb Dalí. Als anys setanta vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Alberti, amb l’excusa d’un dels meus treballs universitaris sobre García Lorca, al seu estudi de la zona del Costat de Santo Domingo a Madrid, coincidint feliçment amb Núria Espert, originària de l’Hospitalet de Llobregat, la trajectòria teatral de la qual va conèixer la seva consagració gràcies al muntatge de Yerma, de Lorca, obra que havia estrenat al Teatro de la Comedia de Madrid el 30 de novembre de 1971. I ja més a prop dels nostres temps, el director de teatre reusenc Lluís Pasqual igualment ha contribuït a mantenir la rellevància teatral de la Generació del 27, superant la visió purament literària per destacar-ne la potència escènica, especialment en la figura de García Lorca, essent clau en la posada en escena i revalorització de l’obra de Lorca, també a través de muntatges memorables al costat de la ja esmentada Núria Espert, incloent-hi, a més de Yerma, Romancero Gitano i La casa de Bernarda Alba com els fites conjuntes més destacades

Crec, per tant, que el 2027 tindrem noves oportunitats no només per gaudir de la poesia i les intensitats dramàtiques i artístiques de la generació nascuda de la seva devoció per Góngora, sinó també per donar a conèixer a les audiències contemporànies més joves els valors que van promoure com a grup compromès amb la societat del seu temps.