La darrera nota de la senyoreta Bartolí
Imatge d'arxiu.
La vida està plena de contrastos. Just en una setmana en què hem celebrat una de les millors notícies de la història recent de l’Escola i Conservatori de Música de la Diputació a Reus —l’inici dels tràmits per ampliar les instal·lacions del carrer de Llovera amb un nou auditori— ens ha colpit la mort de Maria Bartolí, una de les professores que millor ha encarnat l’esperit del centre: dedicació, rigor, sensibilitat i una voluntat inesgotable de fer créixer l’alumnat.
Bartolí va formar part d’aquella generació fundacional de docents que, al costat de figures tan estimades com Emília Briansó, Carme Duran o Misericòrdia Basora, van posar les bases del que avui és aquesta preuada realitat musical. Un projecte que va néixer a les dependències del Centre de Lectura el 1974, i que, l’any 1992, va fer un salt endavant amb l’obertura de les instal·lacions del Palau Bofarull.
Pertanyia a una estirp de mestres que van saber transmetre, en un altre temps i en circumstàncies ben diferents, un amor profund per la música. Gràcies a elles, generacions d’alumnes van descobrir no només una disciplina artística, sinó una manera d’entendre el món: amb sensibilitat, exigència i respecte. Encara avui, dècades després, molts antics estudiants recordem amb afecte la seva manera d’ensenyar, la seva paciència i aquella combinació tan seva de fermesa i tendresa.
Maria Bartolí era una de les darreres veus d’aquella generació pionera. Una veu que no només marcava el compàs a l’aula, sinó que també marcava el ritme humà del centre: discret, constant, profundament compromès.
Escric aquestes línies com a Diputat responsable de l’àrea, però sobretot ho faig com a exalumne de la senyoreta Bartolí. Sempre recordaré el seu gust per la frase musical ben dita, la seva manera d’aturar-se en un detall perquè entenguéssim que la música no és mai només notes, sinó intenció, respiració i vida. Però, per damunt de tot, recordaré la seva immensa humanitat: aquella manera d’acompanyar, d’encoratjar i de fer sentir que cadascú podia arribar una mica més lluny.
Amb la seva desaparició, el Conservatori perd una mestra històrica. Però el seu llegat —fet de música, d’educació i d’una manera molt especial d’estimar l’ofici— continuarà viu en tots aquells que vam tenir la sort d’aprendre al seu costat.