Les malalties dels procers

La salut, i el seu nèmesi, la malaltia, és un condicionant de la vida de la gent. Quan la malaltia afecta els poderosos, als dirigents electes o no, no només condiciona la vida personal sinó que repercuteix sobre la vida dels governats i, eventualment la mateixa història dels països i les gents.

Mirant de prop, és notori que els problemes de salut de Cèsar August durant les seves campanyes militars al nord de la península, van fer que es quedés a Tàrraco durant un llarg període, fent de la colònia la capital de l’imperi. Durant aquesta estada a Tàrraco es van dissenyar i construir les principals edificacions de l’acròpolis tarraconina que avui dia encara gaudim. Els bons oficis del metge Antoninus Musa i, diuen, que menjar enciam, el van ajudar a recuperar-se. Si no hagués estat malalt, molt probablement la Colonia Urbs Triumphalis no hauria estat igual.

La pobre salut de Carles II d’Àustria i que morís sense descendència fou el factor desencadenant de la guerra de Successió que, amb la derrota dels austriacistes el 1714, va causar la pèrdua dels drets de Catalunya com a nació.

Altres efectes poden ser favorables. Els historiadors nord-americans relacionen que els problemes de salut dels presidents durant el segle XX van promoure l’estudi i recerca mèdiques específiques. Les dificultats neurològiques del president Franklin D. Roosevelt considerats com a poliomielitis, van estimular el descobriment de la vacuna pòlio pocs anys després. Els infarts de miocardi del president Dwight Eisenhower foren determinants per l’interès en la patologia coronària. L’atenció als infants prematurs i, més concretament, els afectats de la síndrome de distres respiratori, dit de la membrana hialina, va créixer per la mort del darrer fill de Jackie Kennedy, que a penes va sobreviure uns dies. I va repercutir sensiblement en la recerca de mètodes de tractament i prevenció del SDR neonatal.

La recent malaltia i hospitalització del Molt Honorable President Salvador Illa, a qui desitgem una prompta i completa recuperació, ha sacsejat l’actualitat catalana. Cert, en part, per la inusual raresa del patiment. Poca gent, fins i tot, pocs metges, té consciència del que és una osteomielitis dels ossos del pubis. La identificació del germen causal, l’estreptococ agalactiae tampoc forma part de coneixement comú. Es tracta d’un microbi considerat oportunista que es troba en la flora intestinal de gairebé tothom i que, habitualment, no causa patologia. Els pediatres, però, el tenim molt present per ser causant de sèpsia en el període neonatal i, fins que s’han adoptat mesures preventives, causant d’un bon nombre de morts neonatals fins fa no gaire.

La informació sobre les malalties dels pròcers i la seva evolució sovint esdevé una certa agitació pels informants i els informadors. De vegades per la seva consistència però, i sobretot, per la seva transcendència pública o històrica. Memorable és el que va representar la llarga agonia del dictador Franco, relatada per informacions diàries, dites “partes”, signades per un reguitzell de més d’una dotzena de professionals que semblava que competien per figurar en la llista. Tan nombrosa que va acabar per resumir-se a un “el equipo médico habitual”. El model ridícul va ser reproduït quan a la informació sobre l’epidèmia de la Covid-19 l’oferiren militars uniformats i ignorants.

La informació sovint oblida el dret a la intimitat els pacients, amb formats de roda de premsa presidides per “autoritats” no professionals, quan la paraula o el text pel metge responsable hauria de ser suficient. I, sobretot, que eviti tecnicismes i eufemismes que generen confusió a la gent.

El que podem i desitgem esperar, és tenir informació rellevant i fidedigne, és a dir, digne de confiança i fidelitat. Quan calgui, però. I pot ser que, en un àmbit transatlàntic, la presidència de Donald Trump estimuli la recerca i el coneixement de les malalties mentals.