‘La velocitat intermitent ferroviària’

La IA, que tot ho sap, ens diu que la ‘velocitat intermitent’ es refereix principalment a la freqüència de parpelleig dels intermitents del cotxe, que indica un problema quan és massa ràpid (fallada de bombeta o elèctrica) o lent, essent un requisit legal tenir una cadència d’entre 60 i 120 pulsacions per minut per avisar correctament de maniobres com girs, canvis de carril o incorporacions. També pot referir-se a un concepte d’entrenament esportiu que alterna intensitat, però en el context automobilístic és una senyalització crucial per a la seguretat viària.

Ara bé, dit això, em pregunto si és possible definir una ‘velocitat intermitent ferroviària’. Certament, el pànic que han causat el recent tràgic i dolorós accident a Adamuz, i el no menys destructiu i trist a Gelida, en els entorns poblacionals dels quals s’han produït devastadors xocs de trens de variada capacitat cinètica, ens porta a una reflexió política: estan els nostres governants preparats per fer front a aquest tipus d’alteracions del quefer ordinari dels ciutadans? És conseqüència precisament d’aquest pànic del qual parlem que no hi ha una coordinació respecte a les velocitats dels nostres trens, un cop succeïdes les catàstrofes? S’ha perdut el control dels rellotges i horaris fins a fer inevitable arribar (o no) tard als nostres llocs de treball, estudi o qualsevol altra tasca social?

Les ordres d’anar canviant, frenant o reprenent els límits de velocitat poden tenir un fi de bona fe, que és pujar la guàrdia amb el propòsit d’evitar més descarrilaments, però l’efecte psicològic en els viatgers (o en aquells amb intenció de viatjar) pot tenir un efecte col·lateral perniciós. Es posa en dubte l’estabilitat de tota la xarxa ferroviària, tant si és amb vies d’ample europeu per a l’alta velocitat, com si és amb vies d’ample espanyol per a les rodalies o de trànsit comú, tant de viatgers com de mercaderies.

Renfe publica mensualment una revista per a l’entreteniment literari dels usuaris dels seus trens, també disponible a les seves xarxes socials, sota el nom de ‘Club’. En la seva edició més recent, un dels seus articles sota el títol ‘Sempre a l’avantguarda’ ens recorda que, «al llarg de més de vuit dècades, els nostres trens han impulsat la comunicació i l’apropament entre les diferents províncies d’Espanya. La nostra història està lligada a la de milions de persones que tenen en el tren una icona nostàlgica, però també un símbol d’avanç cap al futur». No crec, sincerament, que aquest recorregut d’innovació en aquests 80 anys s’hagi anat en orris amb el que ha succeït en aquesta setmana negra per al ferrocarril espanyol, ni que no puguem prosseguir amb una ‘velocitat constant’ en el desenvolupament d’aquest mitjà de transport tan estimat per la ciutadania del nostre país. Però sí que desitjo fer una crida als nostres representants polítics perquè es prenguin seriosament les demandes de la societat, moltes d’elles fetes precisament a través dels mitjans d’informació, única manera, pel que sembla en els darrers temps, de cridar-los l’atenció, ja que els canals parlamentaris semblarien estar grotescament obstruïts i sense connexió amb la voluntat popular expressada en el seu moment de manera democràtica.