La síndrome del ‘niu ple’

Amb la crisi d’habitatge que vivim porta com a conseqüència l’anomenat síndrome de ‘niu ple’, és a dir, fills que no se’n van … O que tornen. Tradicionalment, la síndrome del niu buit feia que els pares ploressin l’absència dels seus fills: amb la síndrome el niu ple, ploren la seva presència. Corrien els alegres temps previs a la crisi, en els quals resultava divertit riure’s d’aquells que no llogaven una casa pròpia perquè estaven millor a la llar que els va veure néixer. Però el 2008, amb la crisi, tot va canviar. I en els últims anys les pujades vertiginoses i imparables de l’habitatge ens han congelat el somriure. 

Entre uns fills que se’n van tard i altres que tornen, els progenitors que en un altre temps acusaven ‘el niu buit’, aquella nostàlgia que silencia les cases amb la marxa dels descendents, ara pateixen la síndrome del ‘niu ple’. Per a un jove, avui dia, anar-se’n de casa no és fàcil. L’Observatori de l’Emancipació xifra la dificultat: el salari mitjà mensual és de 1.048,19 € i el lloguer de 1.072 €. Els comptes no surten. Des del 2008 els sous dels joves han augmentat un 10,8%, però els lloguers s’han disparat un 54%. La conseqüència: el 74,5% de joves entre 18 i 30 anys que treballen comparteixen sostre amb els que els van donar la vida. 

El psicòleg Fernando Pérez Río afegeix un altre factor, a més dels estratosfèrics lloguers: la inestabilitat dels vincles amorosos. «Si un jove tingués la certesa que la seva relació és estable i duradora, s’emanciparia amb la seva parella i buscarien la manera de tirar endavant, però el problema és que la inseguretat en el vincle és altíssima». No pagar el lloguer propi passa factura. «Psicològicament existeixen unes necessitats bàsiques per al desenvolupament de l’autoestima, de la identitat i de les relacions socials. Una d’aquestes necessitats és la d’intimitat. En el desenvolupament de les àrees de maduració neix la necessitat de tenir una llar pròpia. Allargar això en el temps genera frustracions, impotència i emocions per no assolir metes; això afecta la identitat de la persona», comenta la psicòloga Francina Bou. 

Actualment, els pares tendeixen a responsabilitzar-se dels seus fills, fins i tot quan ja són adults. Abans els pares deien: «la vida és dura, has d’espavilar-te, ara l’estil educatiu està orientat a la immediatesa i que el nen no es frustri. Però la felicitat depèn en bona part de conformar un espai propi i prendre les teves decisions». Pares i fills trepitjant les mateixes rajoles que quan aquests últims gatejaven. I en aquest caldo de cultiu neix el que Pérez Río denomina la «infantilització silenciosa». Joves brillants i preparats que no cuinen ni es renten la roba, que es comporten com eterns Peter Pan, però a l’empara dels seus majors. «No té res de dolent viure amb els pares i es pot gestionar bé la convivència responsabilitzant-se com un adult de les feines de casa. El problema és quan no es fa i l’adult s’infantilitza’. 

Hi ha nius que es buiden amb esforços herculis per la incapacitat d’assumir un lloguer i pels malabarismes de la conciliació familiar. El fill o filla torna capcot i els pares, que tenen les seves pròpies rutines, hauran d’assumir una nova realitat que no han escollit. «Molts d’ells estaven tranquils i feliços sols. Són més grans i estan cansats i és dur per a ells», constata Pérez Río. De tota manera, les tornades, que generen sentiments enfrontats, també serveixen, segons Bou, perquè se sentin ‘útils i necessaris’. 

La psicòloga Irene Santiago adverteix que ens hem de preparar perquè sorgeixi el conflicte. Però el confl icte no significa crits, insults, cops de porta o silencis. «El conflicte és que tu ets tu i jo soc jo i hem de buscar una manera de trobar-nos perquè no ho estem fent. No se li ha de donar gens d’importància. A més, aquestes situacions tenen la seva part positiva: ajuden a ressignificar els vincles». Un altre cavall de batalla seran les picabaralles del passat, aquestes que es van amagar convenientment sota la catifa i que amenacen de crear malestar. «En una tornada a casa el que no està resolt emergeix a la superfície. El que la distància havia posat en pausa, s’activa. S’ha d’entendre com una oportunitat per assentar noves bases», aconsella Santiago. 

El diàleg és bàsic, però no la xerrameca, sinó una renegociació aferrada al concret. «No ha de donar-se res per fet, s’ha d’explicar què espero i què aporto. I, per descomptat, de les normes de convivència: neteja, soroll, responsabilitats econòmiques. També separar l’afectiu i buscar espais de qualitat. És importantíssim verbalitzar i no deixar passar les desavinences», recomana Santiago, que també adverteix contra l’amarga trampa de la mercantilització de l’afecte. «Això es veu molt en consulta: ‘com que jo pago això o allò, espero que em demostris més afecte». Això causa dolor. En aquests temps de lloguers impossibles i amors líquids, la independència ja no és una línia recta, sinó un camí d’anada i tornada. Perquè, encara que les claus de casa pesin diferent als 20 que als 40, la porta, per sort, en la majoria dels casos, continua oberta. 

Per finalitzar, vull recordar que els anys setanta els sous eren de 20.000 pessetes i el lloguer d’un pis era entre les 4/5.000 pessetes, és a dir, la quarta, cinquena part d’un sou normal. Ara el lloguer pot representar el 50/60 per cent del sou. Mani qui mani al govern central, als sindicats i a les patronals ens han portat aquesta realitat social que anomenem la síndrome del ‘niu ple’.