Ernest Lluch i Martín

Aquells que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. Aquesta màxima, que reivindica la lluita per recordar el que va suposar el feixisme, el nazisme, els camps de concentració, etcètera, té avui més vigència que mai.

La té perquè quan una pot parlar amb alguns dels nois que semblen estar seduïts pels discursos d’odi de l’extrema dreta el que més li crida l’atenció és el desconeixement quasi absolut que tenen del que és la història de la societat, del país, en el que viuen. I d’aquí -de la ignorància, quan no la manipulació de la història- neix la llavor que porta a conseqüències tràgiques. 

Penso, per exemple, en els memes o vídeos de les xarxes socials on es veu al dictador Franco titllat com a ‘‘líder del pueblo’ mentre que el president Pedro Sánchez es presentat com a “‘usurpador’ o ‘tirano’. Malgrat que convertir a un dictador en líder popular i a un president democràtic en dictador fa riure, la reiteració constant de determinats missatges, imatges i sentiments primaris en bucle -unida a la ignorància més literal de la nostra història- pot convertir la veritat en mentida i a la mentida en veritat.

Per això em sembla important reivindicar aquelles persones que van demostrar que el compromís polític és un dels actes més nobles que podem assumir a la vida. Persones com Ernest Lluch que va ser el ministre de Salut que va impulsar la primera llei general de Sanitat del país que va universalitzar l’atenció sanitària. 

Què vol dir això? Que, al marge dels diners, de les propietats o del que sigui que puguis o no tenir, tothom té dret a rebre una assistència sanitària pública i de qualitat.

I a més, va desenvolupar un pla nacional de lluita contra les drogues, es van tenir en compte per primer cop els problemes derivats de la salut mental, es van fomentar els trasplantaments d’òrgans i es va donar una resposta eficaç a la nova pandèmia de la SIDA, a banda d’impulsar i tirar endavant la primera llei d’avortament.

Amb aquest balanç de servei Ernest Lluch es mereixeria un monument a cada poble i ciutat del país. Doncs bé, em dirigeixo sobretot a la gent jove que no sabia de la seva existència, perquè Ernest Lluch va ser assassinat per ETA el 2001 d’una forma particularment cruel i covarda. L’home que va crear el primer sistema de sanitat pública universal del país... assassinat per aquells que encara ara intenten justificar, o contextualitzar, crims insensats com aquest.

Com en el cas del president Companys, assassinat pels feixistes, el crim d’Ernest Lluch, a mans d’uns altres feixistes que es qualificaven d’antifeixistes, va suposar la mort d’un home just i honrat.

Ho recordava el president de la Generalitat en l’acte d’homenatge pels 25 anys de l’assassinat dut a terme recentment: «el llegat d’Ernest Lluch: esperança, confiança i socialisme, es més necessari i té més vigència que mai.»

Sempre he pensat que la política és, en essència, un compromís moral. Els tècnics poden fer un pressupost però aquest pressupost ha de tenir una ànima, és a dir, han d’haver-hi uns valors que el sustentin i li donen sentit. Sense valors la política passaria a ser una mena de tecnicisme de manual que pot omplir qualsevol intel·ligència artificial. I no és així...

Perquè a mi em continua semblant immensament inspirador que hagi hagut persones com l’Ernest Lluch que van tenir el valor d’obrir camí, d’enfrontar-se a obstacles molt poderosos, per aconseguir que avui dia qualsevol de vosaltres, els que esteu llegint aquestes línies, pugueu anar a un centre de salut pública i rebre l’assistència que us mereixeu.

Això és la política, no cap meme per Internet. Això és el que vol dir assumir el compromís d’unir esforços per fer una societat millor. Aquest és el llegat de persones honestes, valentes i coherents com l’Ernest Lluch que demostren als joves d’avui que la bona política és aquella que no crida, que no odia, que no fa soroll, però que millora la vida de les persones.