La banca mana. El negoci de les taxacions hipotecàries

A Espanya, la banca sempre guanya. Vet aquí que tenim el joc del Monopoly i ja ho portem après de fa dècades. Tot i rescatada en la bombolla Immobiliària, la banca fa negoci de totes aquelles accions sobre l’habitatge de forma monopolista. I és que a Espanya (ni grande, ni libre), taxar un habitatge per a una hipoteca només ho poden fer operadors reconeguts per la banca; les conegudes societats de taxacions. 

Òbviament, admetre només taxacions d’aquestes societats constitueix un mercat limitat a uns agents concrets en una economia de mercat lliure dubtosament acotada, malauradament intervinguda. No tinc quasi cap dubte de què les societats reconegudes o homologades, com tenen de client a la banca, han de satisfer les seves prerrogatives i influències. I això no és gens saludable.

A Europa, la nostra estimada Europa, un taxador hipotecari pot ser un professional lliberal del sector (arquitecte, etc.) desvinculat de qualsevol societat de taxacions. És a dir, pot ser un taxador absolutament independent que exerceix la lliure professió i no està supeditat a una empresa intermediària.

Paradoxalment, és com si la banca determinés que per a disposar de subvencions o ajudes públiques calgués treballar amb determinats operadors del mercat immobiliari. Ho acceptaríem?

La segona derivada de tot aquest assumpte és que les societats de taxacions i la banca estipulen uns preus que podrien ser entesos com a monopolistes en un mercat lliure. Sota quin paraigua la UE admet uns preus prefixats en les taxacions hipotecàries? 

La societat civil no sap que quan la banca et gestiona la taxació de l’habitatge per a una hipoteca et cobra per a un habitatge normal entre 300 i 500 euros, mentre que el taxador (homologat per una societat de taxacions) no rep ni 90 euros per taxació, havent de costejar desplaçaments, dietes, presa de mides, fotografies, plànols de la finca visitada, treballs d’oficina i l’entrega del document de taxació a la seva societat, així com totes les despeses derivades de l’exercici com autònom, inclús programari informàtic de taxacions,

Negoci del negoci i re-negoci amb la misèria dels altres per encarir un producte (taxació) que pot estar captiu de manca d’independència i sobretot, de manca d’uns honoraris decents i dignes per als redactors i responsables finals de la taxació.

En aquest país el que treballa i treu les garrofes no cobra quasi res. I els intermediaris de la gestió bancària i/o hipotecària s’enriqueixen amb un producte ‘ad hoc’ que és la taxació hipotecària. Val a dir pròpiament una ‘taxació hipotecada’ que no pot escapar-se de certes regles pautades per la banca per garantir l’èxit absolut de l’operació bancària. 

És a dir, la mateixa banca, a través de les societats de taxacions pot o podria estar controlant el mercat immobiliari. I això ja sabem que no va ser gens saludable en aquest país. En l’àmbit professional, he tingut l’oportunitat de compartir converses amb taxadors i taxadores que aquests dies es proclamen en vaga per demanar unes condicions laborals i econòmiques dignes.

Cal que aquests professionals d’alta qualificació deixin de cobrar uns honoraris ridículs que no arriben ni a l’SMI, havent de treballar ingents quantitats d’hores per tenir uns ingressos dignes. I tot això, amb un factor de risc de responsabilitat civil i penal molt elevat.

Això vol dir fer milers de taxacions actuant com a professionals independents, però amb dependència de les societats de taxacions de forma permanent. Són les que reparteixen les feines als taxadors i taxadores de forma contínua i permanent establint un llaç molt estret de ‘treballador vinculat’.

Possiblement, l’administració de l’estat (Seguretat Social i Hisenda) hauria de revisar aquesta ‘dependència’ professional que potser caldria entendre-la com a falsos autònoms. Segur que no queda gaire lluny d’aquesta consideració.

Malauradament, ni els Col·legis professionals d’arquitectes i arquitectes tècnics semblen estar actius en la defensa de la lliure competència i acció dels taxadors com a professionals independents. Tot plegat, el lliure exercici de taxador hipotecari permetria més dignitat professional i menys enriquiment bancari.

Si Espanya està en un mercat lliure ho està, i si realment som en un mercat on els honoraris professionals si estan intervinguts poder cal parlar d’un ‘democomunisme’ en tota regla.