Talls, confidències i silencis: el llegat de Sebastià Cabré

«He vist passar per la barberia tres o quatre generacions: els avis, els pares i ara ells mateixos».

Amb aquestes paraules s’inicia el meu darrer tall de cabell amb en Sebastià Cabré, qui durant més de 20 anys ha representat a la perfecció el paper del meu primer Virgili oficial en la Tarragona complexa que m’ha entrat a les venes com una dèria i que, gràcies també a ell, s’ha fet encara més arrelada en aquest meu darrer tram vital.

Aquest 30 de desembre, Sebastià Cabré, el perruquer de la Plaça de Ponent, va posar punt final a una etapa professional que, durant quasi seixanta anys, l’ha convertit en una espècie d’artista del «Teatre del Bo», actuant entre els escenaris de Reus i Tarragona, sempre somrient, discret, amb un públic fidel al seu estil: fet de bones paraules o de silencis igualment respectuosos.

«Diuen que la relació entre un home i el seu barber és molt més que tallar cabells. És un vincle, un lloc on desfogar-se o no dir res de res, i on els secrets es queden a la cadira».

«I amb els rostres», continua en Sebastià, «ha estat tota una experiència: he passat de la generació del baby boom a la generació Z, de les cares conegudes a les mirades amb el mòbil a la mà. I els temps també han canviat el seu reflex: del rellotge de paret al telèfon que ho controla tot, de la paciència a la pressa constant».

Hi ha molta malenconia en la mirada d’en Sebastià. Segurament, moltes vides han passat per les seves mans, i sembla recordar-les totes, i amb tendresa.

La botiga de la Plaça de Ponent de Tarragona, dels últims vint anys, d’aquest artista i de la seva companya de tota una vida, la Trini, ha funcionat com a veritable observatori del temps: un lloc que potser no ha canviat de mobles, però sí de veus, de preocupacions, de silencis.

Unes parets que han sentit discussions sobre el franquisme, la transició, l’euro, el procés, la pandèmia, la guerra. Un mirall que reflecteix rostres que han envellit, nens que s’han fet grans i gestos que han evolucionat.

Les tisores com a símbol: tallar cabell és com podar el temps, donar ordre al creixement salvatge, amb la precisió d’un gest que, any rere any, ha significat un compromís amb un ofici que encara avui, per a ell, premia la constància més que mai.

La conversa, aquí, és un ritual; la cadira, un confessional on la paraula flueix d’una altra manera: no és debat, és confiança pura. En Sebastià ha après a distingir el que es diu del que es calla, el que preocupa del que només es menciona de passada.

Ell i la Trini han observat els canvis socials des d’una perspectiva única: des de la butaca. Han vist passar de la pomada al gel, de la ràdio al mòbil, de les converses de futbol a les de crisi.

La navalla, eina d’un art que ja gairebé no es practica, simbolitza un ofici que exigia paciència, confiança i destresa manual: «valors en retirada», com afegeix en Sebastià. Com el ritual de la tovallola calenta, de l’espuma, o del raspall de darrere del coll: gestos que marcaven temps, no productivitat.

I aleshores, què queda d’aquests quasi 60 anys d’activitat: des del 1968 fins al passat 30 de desembre del 2025? L’any que en Sebastià va començar, Neil Armstrong i Buzz Aldrin trepitjaven la lluna per primera vegada en la història de la humanitat. L’any que tanca el menú inclou, entre molts plats, la descarbonització de la indústria química de Tarragona, la intel·ligència artificial, la guerra a Europa, la transició energètica i la identitat líquida.

I en Sebastià al mig, tallant, escoltant, mantenint el ritme de l’ofici. I mentre el món fora s’accelera, mentre les guerres es declaren per pantalles i les crisis es multipliquen, ell segueix fent el que sap fer: donar forma, netejar línies, deixar el rostre net, clar, preparat per mirar-se un altre cop al mirall. Potser per això el seu ofici és, en el fons, un acte de fe en la continuïtat: el cabell tornarà a créixer, el client tornarà a la cadira, el món seguirà girant.

En un món obsedit pel futur, en Sebastià s’ha transformat en un guardià del temps cíclic, perquè el cabell sempre creix, i sempre cal tornar, i la seva butaca ha estat un confessionari laic on els homes, i algunes dones amb el temps, anaven a deixar-ho anar mentre ell afilava la mirada.

I ara, Sebastià, arriba el moment del comiat. Però no un comiat definitiu, perquè les vivències que has deixat a la Plaça de Ponent queden enganxades a les parets, als miralls, a la cadira que ha sentit tantes veritats i tantes veritats a mitges. Gràcies per haver estat, durant més de vint anys en el meu cas i més de seixanta en la vida d’aquesta terra entre la teva Canonja, Reus i Tarragona, un punt fix en un món líquid.

Que el temps que ve et retribueixi amb tranquil·litat el que tu vas donar amb les mans: precisió, atenció, presència.

Et desitgem, Sebastià i Trini, un camí ple de silencis agradables, de records clars i de benestar merescut.

La teva cadira romandrà buida, però no pas oblidada.