‘La Laboral’, patrimoni arquitectònic
Imatge d'arxiu de la Laboral.
El dia 8 de novembre de 1956 es va inaugurar l’antiga Universidad Laboral Francisco Franco, l’actual Complex Educatiu de Tarragona/CET. La construcció es va iniciar el mes de gener de 1953. El CET és un espai de 74.100 m², situat a l’autovia Tarragona-Salou, amb diversos edificis construïts entre 1953 i 1956: una residència d’estudiants, dos instituts i una escola d’educació especial, entre altres serveis educatius, a més d’instal·lacions auxiliars (menjador, cuina, administració), esportives i, sobretot, espais verds. Els antecedents els podem trobar a la Ciudad Universitària de Caracas de 1940-1960 i la de Mèxic de 1949-1952. Constitueix una petita ciutat que ens permet analitzar-la en relació amb la Ciutat Radiant dels CIAM, definida a la Carta d’Atenes. Un model funcionalista que recull la teoria de les ciutats jardí i promou la disposició dels edificis aïllats i rodejats de zones verdes.
El cronista Petrófilo escrivia al Diario Español: «Para Tarragona es día grande. Al igual que el día de la inauguración de la doble vía Reus-Tarragona. Para la población, se abre un cúmulo de posibilidades. Para la Patria, un Capítulo revolucionario lleno de perspectivas subyugantes». Les Universitats Laborals sorgiren per iniciativa de José Antonio Girón de Velasco, que fou ministre de Treball entre 1941 i 1957, com centres educatius per a fills de treballadors, als quals s’oferia en les millors condicions unes possibilitats de formació professional.
A finals de 1950, José Antonio Girón va anunciar a Sevilla, amb la retòrica pròpia de l’època, el seu propòsit de «… crear gigantescas Universidades Laborales, castillos de la reconquista nueva, donde vosotros, y sobre todo vuestros hijos, se capaciten no sólo para ser buenos obreros. Vamos a crear centros enormes donde se formen, además de obreros técnicamente mejores, hombres capacitados para todas las batallas del espíritu, de la política, del arte, del mando y del poder».
La primera fou la Universitat Laboral de Gijón, el 1955, a la qual seguiren l’any següent les de Córdoba, Sevilla i Tarragona, fins a un total de 21, ubicades a Albacete, Huesca i Zaragoza, entre altres ciutats. Per a la seva ubicació es va escollir una finca coneguda com «La Pineda», situada junt al mar i a tres quilòmetres de la ciutat, amb 150 hectàrees, on es va concebre en la seva organització com una veritable ciutat amb tots els serveis. Totes les obres van disposar d’un pressupost de 400 milions de pessetes. Tres arquitectes madrilenys van rebre l’encàrrec: Antonio de la Vega va projectar el menjador i les residències; Manuel Sierra Nava, els tallers, i Luis Peral Buesa, l’escola i la urbanització. Quan La Laboral va estar en ple funcionament va tenir 4.000 alumnes en règim d’internat. A més, en un edifici administratiu, amb una sala d’actes, tenim la decoració de murs d’artistes figuratius i abstractes, com Jorge Oteiza, Néstor Basterretxea, Rafael Ruiz Balerdi, entre altres.
Al ple municipal del proppassat dijous, 18 de desembre, es va presentar la moció següent: «Proposta de ser declarat BCIN el Complex Educatiu de Tarragona/CET», que la va defensar el conseller Antoni Carmona, d’En Comú Podem/ECP, i va ser rebutjada per 17 vots (PSC, ERC, Junts). Ja en el mandat de l’alcalde Joan Miquel Nadal ja va estar sobre la taula prendre la decisió que les actuals instal·lacions escolars havien de ser traslladades a un altre lloc. L’argument que és perillós per a tots els que estan convivint al CET no és vàlid, perquè per la mateixa raó també hauria de ser perillós per a tots els ciutadans del seu entorn: Torreforta, Campclar, polígons Entrevies i Francolí, etc. Sempre ha estat molt ben valorat com a exemple d’arquitectura escolar, pel Col·legi d’Arquitectes. Demarcació Tarragona, que va editar un llibre específic l’any 2006, any del cinquantenari. També aquest any van sortir dos llibres més: un de Francesc Ricomà, administrador molts anys, amb la seva història i curiositats, i un altre meu, La Laboral. Fonaments i Construcció.
D’entrada vull dir que potser el conjunt arquitectònic docent tingui data de caducitat, però sigui qui sigui l’empresa que ocupi aquest territori, hauria de pensar en la reutilització de les construccions actuals, sobretot dels dos edificis més emblemàtics, com són el menjador i la cuina, amb cobertes estructuralment molt singulars. El patrimoni arquitectònic sempre té un valor i s’ha de protegir. Ja s’han comès molts enderrocs irreversibles. Recordo que d’aquí a res, aquests edificis també seran centenaris.