La improvisació política
Sembla cada cop més evident que la situació vigent està fonamentada en la “improvisació política” com eina permanent davant els organismes públics i com resposta a les negativitats que, repetidament, podem veure i constatar, per una població en dubte permanent cap als seus líders i dirigents que, o bé no saben fer la seva tasca, o estan rodejats per uns equips funcionarials, també allunyats del que hauria de ser un exemple davant els entrebancs en funció d’una capacitat de gestió i previsió que, poques vegades, es veuen, quedant tot consagrat a l’enfrontament partidista per trobar suports electorals, al preu que faci falta, fins i tot sense abordar les raons objectives que han comportat el problema, quedant tot com una lluita, on cada part té el seu “discurs”, on en cap cas surten referències a les mateixes causes de l’efecte crític.
Evidentment, fixar l’estratègia de gestió pública, en funció de la pura improvisació, comporta un perill agreujat, és a dir, la incapacitat per prendre decisions prèviament al problema, però també, una vegada produït, són variables que formen part del mateix punt de discussió, en conseqüència, perfecte buscar culpables, però sense oblidar, en cap cas, les raons que ens han portat el problema.
Recentment, hem vist la desfeta humanitària a València, on sembla que tot depèn del restaurant, ja famós, oblidant-nos dels altres condicionants que comporten la desfeta; no seré jo qui defensi el govern responsable, però no estaria de més, també, valorar les raons, les previsions induïdes i les decisions de tots els implicats en el tema, també els responsables no polítics directes i indirectes, en un exercici d’objectivitat que, massa vegades, s’obliden en funció d’un interès electoral de curta mirada. Realment em sembla molt perillós que quelcom avui pugui dir que la situació podria tornar a repetir-se, per què no s’ha fet el que toca.
També en el tema de la crisi del porc, a casa nostra, és cert que la tasca de tots els implicats sembla que ha estat positiva, però quelcom hauria de parlar, també, del que no s’ha fet bé fins al moment de la “implosió” del problema, i és aquí on existeixen punts poc transparents que, en tot cas, espero que no passin desapercebuts a l’hora de buscar els responsables que toquin, polítics o no, no sigui que la repetició del problema sigui més a prop del que puguem sospitar i no es limiti a un problema de caràcter econòmic, sinó que també arribi a la mateixa sanitat personal.
En definitiva, en els pressupostos públics, apareixen partides milionàries per mantenir milers de funcionaris i organismes encarregats de les previsions, cosa que em sembla altament positiva si algú pot analitzar els resultats objectius d’aquesta inversió pública i, en tot cas, exigir el que calgui perquè la seva transparència a l’hora de valorar la seva rendibilitat es faci obertament i sense lectures interessades de caràcter ideològic o d’interès dubtós.
No crec que ens puguem permetre, en el futur complicat en portes, posar-nos en mans dels que pensen que tot és relatiu, i que la inexistència de plans reals i les resolucions al respecte, quedin com una hipòtesi fora de la realitat. Suposo que, en tot cas, també la improvisació, a vegades pot ser l’única sortida, però em nego a reconèixer que no és possible fixar unes mesures d’atenció, a tots els nivells, per fer front a una nova realitat, on sembla que els fets imprevisibles vindran per quedar-se amb costos a tots els nivells.