Narcís Oller: el diàleg entre l’escriptor i els seus lectors

Hi ha escriptors i escriptores que ens acompanyen tota la vida. Algú propicià que els llegíssim, que ens interessessin, que en desitgéssim atènyer la producció sencera. La seva figura i la seva obra sempre ofereixen fils per estirar. Un d’aquests autors és el novel·lista Narcís Oller i Moragas (Valls, 1846 - Barcelona, 1930).

A finals dels anys 20 del segle passat, en una conversa amb Rossend Llates, el vell Oller afirmava que escriure era com dialogar amb els lectors, que un autor tenia aquest públic dues vegades: la primera, entre la gent de la seva generació i la segona, quan l’autor ja no hi era, si la seva obra s’ho valia. Tot això ho deia quan ja tenia enllestida la darrera història i n’havia acordat amb el seu fill la publicació pòstuma, com un tresor testamentari inesperat: les Memòries literàries. Redactades entre 1913 i 1918, es publicaren el 1962 i han estat una font documental per a estudis ollerians des d’abans d’editar-se. Les va adreçar a Víctor Català, que l’havia animat en l’empresa en ple oblit institucional. L’autor hi parla en primera persona, amb el to de confessió i sinceritat d’una autobiografia, i alhora amb la destresa narrativa i el desplegament de diàlegs que el caracteritzen.

A partir de la relectura de les seves obres, Oller endreça records, cartes i articles. Hi evoca, per exemple, la seva afició de petit a les lletres, als llibres en general, gràcies a la biblioteca de l’oncle Moragas, i a l’escriptura compartida amb el seu estimat cosí Josep Yxart, al Bosc de Valls i a Tarragona. Repassa la vida a Barcelona ja d’advocat, l’entrada en el grup de la Renaixença, la voluntat de fer una literatura moderna i en català, l’estrena en el gènere de la novel·la partint de les premisses realistes i en el context naturalista, amb el suport dels crítics Yxart i Sardà. Detalla la història de cada llibre: des de l’èxit dels primers, escrits de pressa, el Croquis del natural (1879) i La Papallona (1882), traduïda al francès el 1886 amb pròleg de Zola (i el mateix any al castellà i al rus); el reconeixement de l’autor a Catalunya, a Espanya i a Europa; les amistats literàries… Fins a la darrera novel·la, que li costà d’acabar, Pilar Prim (1906), quan li semblava que el seu temps havia passat.

El relat confirma que no l’abandonà mai l’entusiasme per la contemporaneïtat, pels esdeveniments polítics i socials, per les psicologies que oferien, i per les descobertes a través dels viatges. El vallenc explica amb deteniment el viatge a París amb Yxart el 1886 per conèixer Zola i altres escriptors, i l’organitzat per Pereda a Santander i a Bilbao el 1893; també s’entreté en la rebuda a Barcelona d’Emilia Pardo Bazán per l’Exposició Universal de 1888.

L’última edició que en tenim és de la Biblioteca Narcís Oller de Cossetània. Aplega en un sol volum els quinze capítols de les Memòries, amb el subtítol Història de mos llibres i relacions literàries, i el capítol setzè, dedicat al teatre, sota l’epígraf Notes per a les Memòries del meu pas pel teatre català (pas que fou prou rellevant quant a implicació personal en traduccions i estrenes).

Narcís Oller ofereix als lectors del s.XXI un espai de diàleg amb ell i la seva època. Val la pena escoltar-lo. Segur que us entendreu!