1.038 milions d’euros menys per Catalunya
La política és millorar la vida diària i quotidiana de la gent. Aquesta és la meva convicció personal i aquest és el compromís ètic que em va portar a militar en un partit polític. Es a dir, quan tens qualsevol problema de salut i vas al CAP o a l’hospital, quan els teus pares cobren una pensió o quan els teus fills van a l’escola pública, tot això és política. No és política l’acte en sí, és política la decisió d’un Govern democràtic emanat de les urnes de crear un sistema públic de salut, de pensions o d’educació universal i gratuïta. Tots tres, per cert, desenvolupats per Govern socialistes.
Dic això perquè enmig de notícies permanents que posen l’accent en presumptes trames corruptes o comportaments individuals il·lícits i repugnants, un pot tenir la temptació de confondre la política en una mena de cova dels lladres d’Ali Baba. I no és així. La política democràtica consisteix en decidir sobre com ens posem d’acord, com a societat, per assolir els majors nivells de llibertat combinats amb els millors paràmetres de benestar social. És això i no cap altre cosa. Que l’arbre no ens amagui mai el bosc...
En canvi, l’anti-política és votar, objectivament, en contra de la satisfacció de les necessitats de les persones. Quan un veu com Vox i PP voten en contra d’augmentar les quanties de les pensions el missatge està claríssim. És una cosa així com dir: m’és igual que els nostre avis i àvies rebin menys diners, el que m’importa és carregar-me el Govern de Pedro Sánchez com sigui. Al preu que convingui, sense escrúpols. I sí això suposa votar en contra d’augmentar les pensions, les beques per als joves o l’augment del salari mínim dels treballadors doncs ho fan i es queden tan amples.
Aquests dies hem tingut en exemple ben palès del que suposa l’anti-política. Molts i moltes de vosaltres haureu escoltat com Junts, Vox i PP han ‘tombat’ el sostre de dèficit que havia proposat el Govern progressista. De vegades ens perdem amb vocabularis i tecnicismes que poden confondre el comú dels mortals. Què vol dir això de «tombar el sostre de dèficit»? Doncs, ras i curt, que –per exemple– la Generalitat disposarà de 1.038 milions d’euros menys per invertir i per gastar. Repeteixo: 1.038 milions d’euros que es podrien haver tingut, però que en ser ‘tombada’ la proposta de dèficit s’han perdut. O sigui, hi haurà persones reals que es quedaran sense una prestació que podien haver obtingut o que tindran pitjors serveis que no es veuran millorats perquè aquests milions s’han volatilitzat.
Diversos grups nacionalistes tant a Catalunya com a Espanya ens acostumen a parlar en nom de «Catalunya» o «d’Espanya» per després votar en contra de que «els catalans» o «els espanyols» tinguin més recursos, més diners i millors serveis. El que no deixa de ser un acte, possiblement gent conscient, d’atiar la paradoxa com a mecanisme de reflexió política.
El que vull deixar meridianament clar és que el Partit Socialista, ja sigui al Govern o a l’oposició, ha fet, fa i farà sempre política. Això vol dir que sempre tenim raó? No. Que mai ens equivoquem? Tampoc. Què no hi ha contradiccions puntuals, sobretot quan has de governar amb un escenari internacional tan inquietant? Evident. Però sempre dedicarem tota la nostra capacitat d’acció política en millorar la teva vida, de tu que estàs llegint aquestes línies, i de la teva família.
La bona política, la que després es tradueix en que puguis anar a un hospital públic i rebre una bona atenció, en que els teus pares tinguin una pensió amb els increments anuals garantits i en que els teus fills rebin la millor educació possible en una escola pública. Aquesta praxis política real és la que sempre seguirà aplicant el Govern del president Pedro Sánchez.