Una altra política científica és possible (i urgent)

La última convocatòria ‘Singulars Institucionals’ del Departament de Recerca i Universitats ha finançat 14 centres d’alta qualitat amb 103 milions d’euros.

Tots ells són referents indiscutibles en els seus àmbits.

Però tots, sense excepció, es troben a menys de 50 km de Barcelona.

La pregunta que cal formular és clara: estem construint un sistema d’R+D cohesionat i resilient per a tot el país, o estem alimentant un model que concentra l’excel·lència i gairebé gran part dels recursos en un sol eix?

Els beneficiaris com l’ICFO, el BSC, l’IRB Barcelona, l’IREC, l’Hospital Sant Joan de Déu, entre d’altres, representen sense dubte projectes de alguns dels centres d’excel·lència de l’ecosistema de recerca a Catalunya.

La convocatòria es va definir com “competitiva i transformadora”... i ho és perquè estava subjecte a una avaluació per part d’experts... en veritat si serà transformadora o no, ho avaluarem més endavant, amb el temps.

Però si analitzem el mapa resultant, el patró és recurrent: la inversió es concentra en eixos ja consolidats, com el 22@, la Zona Universitària o la Ciutadella del Coneixement.

La territorialitat és la víctima invisibilitzada casi estigmatitzada. De fet, en cap moment les bases de la convocatòria van incloure un criteri explícit de descentralització o d’equilibri territorial: semblaria que és una convocatòria dissenyada només per a centres amb gran capacitat econòmica per cofinançar projectes que solen ser, sovint, centres de la Àrea Metropolitana de Barcelona.

No es valorava la capacitat d’un projecte per crear pols de coneixement a les comarques, ni per teixir xarxes entre territoris diferents. En la pràctica, això significa que els fons van a qui ja té més capacitat per captar-los, alimentant un cicle en què la proximitat física als nuclis de decisió i assessorament científic sembla jugar un paper determinant.

És el mateix efecte que veiem en moltes polítiques públiques d’R+D: es premia l’excel·lència individual dels centres, però no es dissenya un ecosistema que asseguri que aquesta excel·lència es distribueixi i es connecti amb el territori.

Hi ha una altra manera de fer que consisteix en un canvi paradigmàtic, passant del repartiment al disseny de sistema.

En el món de l’alta gestió empresarial, estudis recents destaquen un tipus de líder que, en lloc de limitar-se a concedir recursos, dissenya sistemes que permeten als seus equips brillar de manera autònoma i connectada.

Són CEOs com els de Amazon, Toyota o Danaher, que no delegen i s’allunyen, sinó que s’impliquen en com es fa la feina, assegurant que pràctiques, mètriques i connexions internes multipliquin l’impacte.

Si traslladem aquesta lliçó a la política científica, la pregunta es torna urgent: estem dissenyant un sistema que permeti a tots els territoris (i a tots els centres amb potencial) contribuir i créixer? O només estem reforçant els que ja són forts?

Centres com l’IPHES, l’ICAC i l’ICIQ a Tarragona (centre Severo Ochoa en química), les unitats de LEITAT i EURECAT presents arreu del territori, les capacitats agro-tecnològiques de Lleida o les infraestructures de recerca marina a Girona no apareixen en aquesta llista de grans inversions.

Tots tenen potencial per ser nodes d’especialització i atracció de talent, però no semblen trobar-se dins del radar de les grans convocatòries singulars.

Aquesta absència no és casual: respon a un model de política científica que entén la ‘excel·lència’ com un atribut gairebé exclusivament vinculat a la massa crítica i la visibilitat internacional immediata, deixant de banda conceptes com cohesió territorial, especialització intel·ligent o innovació en entorns no metropolitans i que, per aquest tret perifèric, no els permet tenir estalvis per poder cofinançar els projectes.

Imaginem per un moment que la mateixa convocatòria hagués inclòs un criteri obligatori de col·laboració interterritorial: que per accedir a part del finançament, un centre de l’àrea metropolitana hagués d’associar-se amb un d’una altra comarca per desenvolupar una línia d’actuació conjunta. O que es reservés un 30% dels fons per a infraestructures d’alta tecnologia situades fora de l’àrea de Barcelona, amb l’objectiu explícit de crear pols d’atracció de talent i indústria.

Aquest enfocament no restaria excel·lència als projectes; al contrari, enriquiria el sistema amb diversitat geogràfica, coneixement local i oportunitats de col·laboració que avui són excepcionals.

L’excel·lència no ha de ser sinònim de concentració.

Ningú qüestiona la qualitat dels grans centres de Barcelona, allò que es qüestiona és el model. Un model que, any rere any, dibuixa el mateix mapa: el de la ciutat que ho té tot.

La veritable pregunta, doncs, no és on invertim, sinó què volem construir.

En definitiva, ens enfrontem a un dilema: volem un sistema d’R+D que només brilli en un punt del mapa, o un que il·lumini tot el territori? Volem, en altres paraules, premiar la massa crítica ja consolidada, o dissenyar intencionadament un ecosistema que connecti capacitats, faci créixer pols d’innovació i retingui talent també a les comarques?

La consellera, la Honorable senyora Núria Montserrat, va dir que es tractava d’“ocupar un lloc de referència en la innovació europea”. Però una referència veritable no es construeix només des d’un sol lloc; es pot edificar a partir de la diversitat, la col·laboració i la intel·ligència territorial.

És hora, doncs, de canviar el paradigma: de la lògica del repartiment a la del disseny sistèmic. D’un model que premia qui ja guanya, a un que inverteix en qui pot guanyar-nos-hi tots.

Més enllà de la crítica, el que proposo és un repte: que la propera convocatòria no només pregunti «qui ho fa millor», sinó «com ho fem arribar a tothom».

Perquè una política científica justa no és només la que finança l’excel·lència: és la que dissenya, intencionadament, un futur ampli i compartit, inclusiu i intel·ligentment distribuït.