Enceneu els llums, que les prioritats ja són fosques

Ja és tradició (una tradició absurda, però tradició al cap i a la fi) que arriba novembre i els carrers ja semblen un parc temàtic del Pare Noel. Encara estem menjant castanyes i panellets i ja tenim municipis competint per veure qui encén abans les bombetes. Hi ha ciutats on, literalment, només falta que pengin un cartell dient “Benvinguts al Black Friday emocional”.

Cada any dic el mateix: la màgia no és que els llums s’encenguin cada vegada més aviat, és que nosaltres seguim fent veure que això té algun sentit.

A mi, cada vegada que encenen els llums em puja un esperit nadalenc… però del dolent. Aquell que et recorda que l’educació pública va coixa, que la sanitat està asfixiada i que, si parlem de necessitats bàsiques, el Nadal és precisament l’última cosa que hauria de preocupar-nos. Ens venen la història que “els nens necessiten màgia”, quan en realitat els nens necessiten un futur. Professors suficients, psicòlegs als centres, hospitals que funcionin, menys precarietat. Cap llum de colors no arreglarà això. Però sí, tu encén-me tota la ciutat com si fóssim Nova York.

I és especialment grotesc veure com els mateixos que parlen de ‘la festa dels infants’ no mencionen ni un sol cop la paraula educació en cap de les seves rodes de premsa. Tot són llums, somriures i arbres gegants; però quan es parla de ràtios, d’escoles que cauen a trossos o de llistes d’esperes inhumanes, desapareixen com si fossin fantasmes de Dickens.

Mentrestant, els ajuntaments es barallen en una mena de Champions League de la Il·luminació. Qui té els arcs més grans? Qui ha fet venir un famós per prémer el botó inaugural? Qui ha gastat més diners públics en la seva decoració “espectacular”?

Això sí que és màgia: convertim pressupost públic en LED decoratius i després, quan demanes més recursos per l’escola del barri, et responen que “no hi ha diners”. Normal: estan tots penjats d’un pi de 14 metres que fa pampallugues.

I encara ens volen fer creure la gran mentida: que és sostenible. «Són llums LED, no consumeixen gaire». Mira, la il·luminació nadalenca sostenible no existeix. Punt. Consumeix energia, contamina, genera llum artificial innecessària i reforça la idea que l’excés és acceptable. Estem en plena crisi climàtica, el planeta literalment es cou, i les administracions decideixen que el millor que poden fer és instal·lar tones de llums que ningú necessita. Una decisió, per cert, que trenca de manera preciosa amb el discurs oficial de ‘reduïm emissions’.

Però el més interessant és el factor psicològic. El Nadal ja no és un període: és una temporada comercial estesa artificialment per activar-nos el cervell consumidor. Els psicòlegs del consum ja expliquen que avançar els llums és una estratègia brutal per despertar emocions i predisposar-nos a comprar. Que els carrers brillin crea un estat emocional favorable al consum impulsat. I després ens sorprèn que les targetes cremin. Però és normal: ens tracten com a consumidors, no com a ciutadans.

Enmig d’aquest panorama, l’altre dia vaig veure una cita de Bukowski que em va semblar un resum perfecte del que sento: «És nadal des de finals d’octubre. Els llums s’encenen cada vegada més aviat, mentre que les persones són cada cop més intermitents. Jo vull un desembre amb els llums apagats i les persones enceses.»

Què vols que et digui: jo també. Perquè cada any hi ha més LED, però menys empatia. Més decoració, però menys drets. Més llums, però menys llum.

I així arribem al final, que també és el principi: encendre els carrers no resol res. No cura malalties, no contracta docents, no repara escoles, no baixa lloguers, no redueix desigualtats. Només maquilla la realitat amb una brillantor fictícia.

I la veritat és que de què serveix tanta llum si el que tenim més fosc és el futur?

El Nadal potser és màgia, però el que ens venen és pirotècnia emocional. I ja comença a cansar.