Projecte d'avenir

Comentava, fa uns dies, la situació social de ‘malestar compartit’, per una societat sense perspectives, davant els diferents ‘inputs’ de nivell global que es van produint i on, acceptem o no , ens han convertit com país i com Unió Europea, amb convidats, sense capacitat d’influència, i on els que decideixen, en la majoria d’ocasions, ni ens demanen la nostra opinió.

En definitiva, malgrat que el que dic té poca referència mediàtica (premsa, tertúlies, opinions, etc...), més ocupada en definir el marc puntual, amb un objectiu partidista, depenent de la influència de cada mitjà, la congruència absent sembla que exigeix, també, parlar d’altres qüestions emblemàtiques, encara que, o bé no són de rebut pels qui realment ‘mouen els fils’, a tots els nivells, o bé el que busquen és la manipulació interessada com fita en la seva tasca d’informació condicionada, per dir-ho suaument.

No sé a què esperem per fixar grans projectes de país, inclusiu ara que està tant deteriorat el moment de transició, crec que, no estaria de més, buscar fórmules per trobat punts d’acord, pel que fa a les opcions polítiques rellevants i amb capacitat de liderar.

És evident que avui, buscar enteses de govern o oposició, és una tasca impossible, per la mateixa manera de fer d’uns i altres, i especialment dels seus coaliats puntuals, però em sembla evident que, com a país, necessitem uns ‘consensos mínims’, encara que pugui ser impossible en funció d’un marc on la desqualificació ho poa tot sobre la base d’un entorn enrarit i on la ciutadania, pensi com pensi, és oblidada, almenys pel que fa a la ‘majoria silenciosa’ que el que vol és garantia de futur.

És molt legítim ocupar ressorts de feina per mantenir el poder o guanyar-lo, però el que no pot ser receptiu és posar en dubte els principis assumits per la gran majoria, per molt que es busqui manipular en funció del mateix interès de partit.

No sé si algú pot creure que, com a país, podem tirar endavant amb imposicions d’uns i altres, quan els suports, individualitzats, tampoc són acaparadors i, per tant, ens trobem amb una comunitat dividida i atomitzada; en tot cas, el que és evident és que no existeix un projecte d'avenir, i el que pot ser més complicat, cap il·lusió general per la trobada d’un demà millor o, almenys, com el que encara tenim, amb totes les mancances que vulguem posar.

Com he posat de manifest en els darrers mesos, el que és inapel·lable, és que el model vigent està agonitzant, i tot depèn de la rapidesa que determinats posicionaments, de caràcter global, es vegin produint, incidint directament en la nostra opció econòmica o de pertinença puntual.

Suposo que el que refereixo és feixuc quan, segurament, els ‘punts de trobada d’acords’, estan tancats o en ruïna evident, però no veig cap altre camí que la de refer confiances si volem sortir ‘vius’, no sigui que ens quedem aïllats en un espai purament dialèctic, on tot és teoria i on l’evidència es generalitza en funció de discursos, més o menys brillants, però vuits de compromisos possibles i resultats utòpics.