L'artesà i l'arquitecte

Hi havia una vegada una societat que pensava amb el cap i caminava amb els peus. Ja fa temps d’això. Eren gents amb cultura i sentit comú. Era una societat equilibrada entre arts i oficis, entre manyans, lampistes, manobres i peons que responien adequadament a una idea, a un projecte, a un arquitecte. L’arquitectura era possible per la tècnica. Les mans destres dels operaris necessitaven pocs plànols i papers. Un bon dibuix era ben interpretat, la idea, els materials, les textures i els colors. I un bon artesà materialitzava la bona feina. Artesà i arquitecte anaven de la mà i era possible assolir feines d’un alt valor i nivell. Sense aquest fet social, Gaudí no hauria fet ni la ‘o’ amb un ‘canuto’.

Ara, pensem amb els peus i no se pas com caminem. Els oficis desapareixen, i han donat lloc a rares especialitzacions dubtoses. El ‘regatero’, ‘alicatador’, ‘encofrador’, ‘muntador’, ‘revisor’, ‘controller’, ‘supervisor’. El ‘jefe’ d’obra, el ‘project manager’, el CEO. I, per l’amor de Déu; on estan els operaris de veritat?. Els artesans i els oficis s’han esfumat de la vida quotidiana i el sector de la construcció experimenta l’amargura d’una societat inflaccionada d’un elitisme i de títols universitaris mileuristes. I de gran mancança de ma d’obra qualificada. Ni se la troba, ni se l’espera.

Ara fa 40 anys, estudiar FP era un fracàs social. Només ho feien suposadament els rucs o qui treia males notes i no podies anar a batxillerat. El desprestigi social creixia al ritme en que creixien les universitats per doquier. Varen ser la nova eina per treure els diners a una joventut necessitada d’amor propi, ordre i idees socials on la universitat era el paradigma d’un veritable “estatus social”.

Ara paguem 40 anys de menyspreu polític a una Formació Professional que ha estat i ha de ser un pilar de l’economia de qualitat d’un país. Crec que ens cal allunyar-nos de la I+D d’aquest país, que és obrir bars i ‘xiringuitos’ per respondre a un turisme dèspota i destructiu que ja no dona més de si. Ser una destinació turística de primer ordre et pot portar a una misèria social despreciable. I provocar unes rendes cada cop més baixes. La petjada turística pot ser fins i tot negativa entre ingressos privats i el cost de les despeses públiques que genera suportar-lo. Mirin el cas de Cuba. 30 anys de destinació turística mundial que no ha revertit en la societat civil gens ni mica. Grans grups hotelers fan negoci però la riquesa d’un país s’esvaeix. ¿Què en queda de Cuba?.

Tornant al que és el meu negoci de l’arquitectura, s’ha arribat a un insostenible punt on si no som capaços de respondre a la necessitat de restaurar edificacions no podrem aviat mantenir ni els centres històrics ni els edificis patrimonials. En un mon on la industrialització de l’habitatge ha de prendre força, es nogensmenys necessari preservar el paradigma contrari dels arts i oficis a la construcció per restaurar el patrimoni arquitectònic i constructiu de les nostres ciutats i pobles i mantenir-lo.

La darrera escletxa de cultura i memòria històrica d’aquest país passa per saber preservar la nostra arquitectura construïda i no queda més remei que recordar que les tres erres (reutilitzar, reciclar i reparar). I, possiblement, nomes el devenir d’una gran crisi econòmica, que truca a la porta des de ja fa dècades, ens ha d’obrir els ulls per trencar el model de la obsolescència programada de les coses i rehabilitar de veritat.

Gràcies a la ma de bons artesans i la mirada històrica i respectuosa de vells edificis de bellesa oculta ha estat possible retornar a la ciutadania de la Selva del Camp una nota de color i d’història d’una de les seves façanes del Carrer Major. Encara queda gent que demostra que aquest és el veritable camí. Al segle XIX hi havia color a les façanes i les fotografies eren en blanc i negre. Ara, la fotografia és a color i tenim les façanes del XIX mal pintades i sense colors.

Com deia fa vint-i-cinc anys en Pere Duran i Farell, parlant de sostenibilitat, les micro-accions individuals sumades, generen milers d’accions que fan força. Mai com ara, la suma d’accions individuals ha de tenir un resultat col·lectiu en la formació de les professions en aquest país.