El 5% és el fet; el 95% és la resposta

Hi ha moments a la vida que ningú no escull. Dies que ens posen a prova, que ens fan mirar dins i preguntar-nos què fem amb tot allò que no depèn de nosaltres. La vida és un 5% el que ens passa i un 95% com hi reaccionem. En aquest equilibri silenciós s’hi amaga la diferència entre sobreviure i viure de veritat, entre deixar-se endur o aprendre a navegar.

Hi ha qui espera que les coses canviïn per reaccionar, i hi ha qui reacciona per canviar-les. La força no neix dels dies fàcils, sinó dels dies que ens obliguen a redibuixar-nos. No podem escollir el vent, però sí com despleguem les veles. És en aquest gest, a vegades petit, a vegades heroic, on es juga el destí de les persones, dels equips i de les ànimes valentes.

He après, com molts de vosaltres, que la vida no demana permís per posar-nos a prova. A vegades ens atura, ens esgota, ens desmunta els plans… però també ens recorda que dins nostre hi ha una reserva de força que desconeixíem. Quan el cos diu prou, l’esperit parla. Aleshores entens que el veritable lideratge no és comandar, sinó mantenir-se dempeus quan tot et convida a seure.

Cada dia és un laboratori on es posa a prova el nostre caràcter. No controlem el que arriba, però sí com hi responem. Podem reaccionar amb queixa o amb ambició, amb por o amb propòsit. El 5% és el fet; el 95% és la resposta. Si aquesta resposta neix de la coherència i la confiança, fins i tot la caiguda es converteix en aprenentatge. No hi ha victòria més profunda que la de qui s’aixeca amb el cor més fort que abans.

Tots tenim una estrella. Alguns la veuen cada nit, d’altres només quan la vida s’enfosqueix... però hi és, constant, callada, esperant que aixequem la mirada. És la brúixola invisible que ens recorda qui som quan tot el que ens envolta es mou. Hi ha qui la segueix sense por i descobreix camins nous. Hi ha qui, en perdre-la de vista, entén que la llum també pot néixer des de dins. Potser la veritable maduresa és això: aprendre a ser l’estrella quan el cel s’apaga.

Els grans equips... i les grans persones, no són les que no cauen, sinó les que no deixen ningú a terra. El que crea confiança no és la perfecció, sinó la coherència. Quan algú reacciona amb serenor davant la tempesta, inspira més que mil discursos. El talent pot obrir portes, però és l’actitud la que les manté obertes. Aquesta actitud, quan és compartida, converteix qualsevol repte en oportunitat.

No és el volum de feina, ni el pes de les circumstàncies, el que ens cansa: és la manca de sentit. Quan el que fem connecta amb el que creiem, l’energia es regenera sola. Reaccionar amb consciència és tornar a posar ànima al centre de tot el que fem.

Cada reacció és una elecció. Podem lamentar-nos o aprendre, esperar o actuar, justificar-nos o transformar-nos. Els que fan història no són els que esperen miracles, sinó els que decideixen ser-ne la causa. Així es construeix la confiança, la cultura i, sobretot, la pau interior.

Si alguna cosa he après... entre reptes, malalties o silencis llargs, és que la llum no sempre arriba de cop, però sempre arriba. A vegades, quan creus que tot s’apaga, descobreixes una claredat nova: la que neix d’haver resistit. El 5% que ens passa ens prova; el 95% que decidim ens defineix. Al final, no és el que ens passa el que ens fa forts: és la manera com reaccionem que ens converteix en llum.