L’estat de malestar

Crec que assistim plegats a un ‘moment’ social complicat, on sembla que res és definitiu, i on la provisionalitat, a tots els nivells, inunda a una ciutadania òrfena de desitjos compartits, i el que pot ser més greu, apuntada a un ‘menfotisme’ on l’individualisme sembla que és l’únic valor a l’alça.

Conseqüència de l’anterior és que el nostre anhelat ‘estat de benestar’, entès com un reclam assolit com comunitat, malgrat les seves evidents mancances, ens predisposa en un marc d’inseguretat manifesta, amb el que això suposa per una societat, cada cop amb més dubtes i amb propostes partidistes que opten per la utopia com forma de fer política, amb un objectiu d’anar passant i buscant els suports puntuals per a després, realment no saber què fer davant els grans reptes a decidir.

La desconfiança en el futur, converteix el demà, no en un llarg termini, sinó demà a la tarda, i això té conseqüències directes, amb variables fins ara deixades de costat; és a dir, la ‘previsió’ com tal, deixa pas a un viure intensament el dia a dia, oblidant el que pot succeir per molt que les dades objectives, de tota mena, puguin dir que la cosa ve difícil.

Moltes són les casualitats que tot el que esmento suposa, d’entrada la inestabilitat és una manca que afecta el nostre conviure, però també la inexistència de líders socials de referència per pèrdua de credibilitat compartida, que es posiciona davant un marc atomitzat, amb molts candidats a ‘liderar’, però sense cap mínim consens, i això suposa que, també, en aquest apartat, la situació es pot considerar com complicada, per no dir lamentable.

Exemples de ‘guerres’ a l’alça, que massa vegades són titulars mediàtiques puntuals, però que després passen a un segon terme quan l’interès periodístic, amb voluntarisme polític així ho decideix, és una altra evidència de l’autèntica divisió social, manipulada en funció d’un interès puntual polític i electoral.

En definitiva, podríem continuar esmentant situacions com les descrites, ara bé, no crec que sigui de rebut consolidar aquesta situació, i és aquí on, d’entrada, hauríem de ser conscients que tot l’al·ludit, el que ens porta es cap a un ‘canvi de model’, en temes com la macroeconomia, per no dir la superglobalització, que fan la seva feina per molt que ho puguem rebutjar, per tant, crec que el que tocaria és començar a posicionar-nos en aquest demà del qual no podem quedar-nos com pures ‘comparses’, encara que la dialèctica puntual pugui dir el contrari.

Estic segur que existeixen vies a explorar per tornar a il·lusionar a una població que, agradi o no, veu el que succeeix i que, per molt que vulgui apuntar-se a la memòria selectiva, és conscient que el gran canvi global és en portes, amb conseqüències desconegudes, però, en cap cas, destinades a millorar el que avui encara podem gaudir, amb els dubtes de tot ordre que tenim.

Podem apuntar-nos al model de ‘paràlisi vigent’, però, en tot cas, no estaria de més, com societat, valorar l’entorn i les seves decisions en tots els marcs, especialment els de caràcter econòmic, que ens posicionarà en una realitat més propera del que puguin percebre.