Prou ecologisme utòpic a Catalunya

Diria que la gran majoria de la societat està mentalitzada que, per revertir el canvi climàtic, hem de deixar els combustibles fòssils i utilitzar l’energia alternativa que ens ofereix el planeta Terra: el sol i el vent. Davant d’aquesta realitat inqüestionable, veiem com el nostre país, Catalunya, és el darrer en tots els rànquings sobre aquesta energia. Ens trobem, doncs, en una situació límit, ja que l’energia és fonamental per a la qualitat de vida, l’habitatge i també per a la producció industrial.

No podem perdre ni un dia més a fer front a aquesta crítica situació que condiciona la supervivència del país, cosa que no és menor.

Tots volem preservar terres de cultiu, però, si trepitgem el país, veiem molts camps abandonats per manca d’aigua i de pagesos, i per tant susceptibles d’aprofitament per produir energia solar. No són admissibles, a aquestes alçades, reivindicacions agràries teòriques quan la realitat que veiem en alguns indrets —i que ara, amb la sequera, s’ha confirmat— és la impossibilitat de conrear-hi res. Exigim, doncs, un ús alternatiu que beneficiï l’antic pagès.

Els boscos ja no poden créixer més; ans al contrari, el risc d’incendis és enorme amb tanta massa forestal.

Així mateix, avui dia, veure com es posen objeccions al paisatge per criticar els molins de vent és ja una demostració que l’opinió pública catalana ha quedat fora de lloc davant la realitat i la responsabilitat social de països com Dinamarca, Alemanya, Holanda i tants altres estats capdavanters d’Europa. Els molins formen ja part d’un nou paisatge.

Llegir al diari l’oposició d’alcaldes a la instal·lació de molins de vent és, simplement, patètic; també ho és l’oposició a les plaques solars. Ens hem begut l’enteniment? On és el seny català?

No podem continuar sostenint proclames ecologistes de ‘pa sucat amb oli’, flors i violes, en un món que exigeix actuar amb celeritat i sentit comú davant el repte del canvi climàtic. Veiem, a més, que els ‘defensors’ són sovint els que posen fre a qualsevol canvi per millorar la situació, i ens exposen al risc d’haver de portar energia d’altres zones properes, deixant el benefici i les tarifes a altres comunitats que ja han acceptat el repte.

No actuar vol dir deixar de rebre noves inversions industrials, condicionar el futur de la gent i, en definitiva, convertir-nos en un poble del tercer món, amb baixa renda per càpita i pobres.

Tots tenim la sensibilitat de protegir el medi natural i l’obligació de reduir la petjada ecològica, els consums desmesurats i d’actuar amb responsabilitat. Però avui dia tenir grans extensions de paisatge protegit per a uns quants excursionistes els caps de setmana és un luxe que no ens podem permetre, perquè ja suposa un cost exponencial per a la societat.

Veure la serra de Llaberia tota declarada Parc Natural, quan caldria alliberar-ne la façana que mira al mar per instal·lar-hi molins en un lloc de molt vent i plaques solars aprofitant la subestació de la nuclear i tota la xarxa d’alta tensió, és un luxe que no ens podem permetre.

Fer oposició al Priorat per la instal·lació de set molins més potents, situats damunt l’Argentera i al límit del seu territori, que substituirien 91 de vells per 7 de nous, tampoc no és responsable.

Volem, doncs, una ecologia actual, com la que defensen els ‘Verds’ alemanys, i no un petit grup del ‘no a tot’. Cal veure com podem capgirar la situació del país cap a una nova dimensió per assegurar un futur millor per als catalans. Ens hi juguem tot.