De com fer 50.000 habitatges en un any

Em va sorprendre gratament l’aparició en escena del Sr. Ramon Garcia Bragado a Tarragona, en la conferència del COAC de 23 d’octubre com el ‘salvador de l’habitatge’ a Catalunya. Designi directe del Il·lustríssim President de la Generalitat, Salvador Illa. Com veuran, de Salvador, a ‘salvador’. Sense dubte, la verbalització de la greu manca d’habitatge és el començament de la resolució del problema. Ja era hora. Però el que no comparteixo de cap manera es aquest nou escenari, el seu rerefons i les seves sinuoses formes. Han passat quasi 50 anys amb els sòl municipal que es rebia d’aprofitament mig es fonia, rifat en fires i festes. I ara, quan el sector de l’habitatge agonitza – i es la crua realitat- surten els polítics amb idees pròpies de la bombeta d’Édisson en l’època del ledd. Tot plegat per pregonar 50.000 habitatges en 600 i pico solars que les administracions municipals ‘cedeixen’ en dret de superfície, mes per vergonya pròpia, que per ganes.

Què dimonis han estat fent els Ajuntaments amb terrenys parats durant dècades? Alguns ja portem anys denunciant que el sòl que reben els Ajuntaments obtingut gratuïtament com a aprofitament mitjà de planejament desenvolupat havia de ser posat al mercat a cost zero ja fa molt temps. Ara, algú es pensa que ha descobert la sopa d’all i si no vigila se li cremarà perquè el foc es fort, la brasa incontrolable, i els ingredients diries que son ‘massa pobres’. I per si no n’hi ha prou ara el sòl demanial (sistemes públics) també servirà per fer habitatges. La presentació del Sr. Gracia Bragado i les ‘pocions màgiques’ al problema de l’habitatge plantegen mes ombres que llums al meu petit entendre. Solars cedits per Ajuntaments, alguns dels quals ja tenen promotor? Van de la maneta? Qui son? Son Fundacions? I qui hi ha darrera elles ? A saber.... que no sortim tots volant...

També hi ha la pretensió de mobilitzar solars orfes de promotors en paquets de licitació a on serà aquest agent qui triarà constructora i arquitectes. Tot una ‘ostentació’ de manca d’independència professional i una plantofada a la cara als col·lectius d’arquitectes i arquitectes tècnics, que callen estranyament, malauradament i quedaran subordinats absolutament a tercers. I jo em pregunto? Després d’aquesta recepta que ni és màgica, ni ràpida, com pot ser que no es parlés de coses essencials i més fàcils de fer com aquestes que cito?.

Primer: Una llei d’urbanisme que permeti transformar els usos de locals de planta baixa a habitatges amb caràcter immediat (en zones no inundables).

Segon: La eliminació del llindar de densitat d’habitatges per hectàrea. Tenint en compte que la ocupació per habitatge ha baixat a la meitat de les 4 persones per habitatge als anys 70 a les 2,1 persones per habitatge al 2025; perquè no pujar les densitats en algunes zones de ciutats?. Fàcil i sostenible. A Castelldefels ja es va fer plenament ad hoc el 2021 per aquesta situació

Tercer. Transformar els 50.000 locals a Catalunya tancats en habitatges. Podrien ser habitatges en pocs mesos. Només cal habilitar el canvi d’ús de locals ’habitatges en planta baixa i eliminar també la sobirana rucada del decret d’habitabilitat que diu que la cuina ha de tenir sortida de fums a coberta quan hi ha extractors especials amb filtres de carboni per la cuina. Oi que és fàcil? Caminin per Europa i mirin ciutats plenes d’habitatges en planta baixa!.

Quart. Preguntar als Ajuntaments quants mils d’edificis edificis tancats es podrien posar en dret de superfície per a rehabilitar i fer habitatges. Quants metres quadrats tancats hi ha a Catalunya en edificis públics que poden ser habitatge amb simples projectes de rehabilitació immediatament.? Ja els dic que les dades son de vergonya suprema i escandaloses.

Cinquè. Pujar la densitat en zones residencials unifamiliars a Catalunya per passar de models de xalets individuals a dos o més habitatges? Estaríem parlant de milers d’habitatges de ràpida execució. A Catalunya hi ha uns 780.000 habitatges unifamiliars

Sisè. Algun pensarà en habitatges protegits en venda en règim de concessió administrativa, a 40, 60 o els anys que permeti la legalitat vigent? Si s’ha fet per aparcaments en sol demanial, no es pot fer en habitatges en sòl edificable públic?. I tant que si!

Setè. Baixar els innombrables impostos que graven directa o indirectament el procés de l’habitatge. O hem de dir que els sous públics pengen dels IBIS i mil impostos mes a l’habitatge? Cal simplificar lleis, baixar l’IVA a superreduït en tot el procés, i exempció de llicencies municipals, que sumen més d’un 5% del cost de l’obra, quasi mes que el que cobren arquitectes i arquitectes tècnics.

Vuitè. Que els ajuntaments atorguin les llicències en terminis legals de 2 mesos. S’ho han estat passant per un lloc que no sona durant dècades, tardant en algunes ajuntaments fins a 20 mesos i amb mitjanes a Catalunya superiors als 10 mesos.

Novè. Fer una normativa d’edificació d’habitatge públic a Catalunya que sigui mes simple i pugui ser molt més econòmic de produir. La normativa actual és insostenible i no assumible.

Desè: Liberalització dels usos urbanístics en les edificacions, incorporant el dret a l’habitatge en tots els usos urbanístics, tret dels nuclis incompatibles de la gran industria i comerç.

Crec que algú pixa fora del test si creu que aquesta gran ‘proesa’ dels Ajuntaments, instal·lats en el ‘tantmefotisme’ durant dècades, resoldrà el problema de l’habitatge quan el que només resol és la vergonya històrica de no haver fet res. Dona la sensació que ara tot es fia a un col·lectiu monopolista que no serà el salvador de la pàtria sinó actor d’un negoci de lloguers amb edificacions subvencionades amb diners públic i explotació privada. No m’agrada gaire. O pas gens.

El problema de l’habitatge és la pròpia administració, gran tenidora de solars, edificis tancats i propietats susceptibles de fer milers d’habitatges de forma immediata i fa dècades que no fa res.. Tot tancat i barrat, inoperant i dropa.

El que proposa aquest decàleg es descentralitzar l’autoria de l’habitatge en grans lobbis i deixar-ho en mans de les microaccions sumades municipi a municipi, local a local, pujant les densitats. El lliure mercat farà la resta.

Qualsevol espai hauria de poder ser temporal o permanentment habitatge i malgrat sigui registrament una oficina, o una nau industrial. La societat actual no es pot permetre edificar mils de metres quadrats de nova planta i tenir mils de metres quadrats de locals, magatzems i altres edificis públics tancats de per vida sense poder tenir altres usos. Si no és així, l’especulació estarà de nou en mans de 600 solars i els seus gestors.

Crec que les administracions obliden que les propietats que administren sota titularitat pública ni son dels partits polítics, ni dels funcionaris. Son un be públic d’una gran comunitat de propietaris que es diuen ciutadans. Si Mazón és el drama de la gestió de la DANA, la classe política ho és al drama de l’habitatge. I els mitjans de comunicació no rasquen a fons perquè no volen veure-ho.