El ‘xarneguisme’ com a orgull de catalanitat

Fa pocs dies, a les xarxes socials, el guionista Eduard Solà es va reivindicar amb orgull com a xarnego i ràpidament va ser objecte de menyspreu. Alguns l’acusaven de victimitzar-se, d’amagar un suposat espanyolisme o fins i tot de «no ser prou català». Aquestes reaccions, més que un debat serè, revelen un fons etnicista que no ajuda gens a la convivència.

El terme xarnego ha estat, històricament, un terme despectiu adreçat als catalans, fills i filles de la immigració andalusa, extremenya o murciana. Però el temps ha transformat aquest estigma: molts l’han reaprofitat com un signe d’orgull i d’identitat compartida. Reivindicar-se xarnego no és victimització, és dignitat.

Alguns, conscients que el menyspreu original ja no és acceptable, intenten ara presentar el xarneguisme com una tapadora d’espanyolisme. Res més lluny de la realitat. La majoria d’aquestes famílies han estat vinculades a moviments obrers i populars, molt allunyats de la dreta centralista i reaccionària. De fet, la seva lluita social i sindical ha contribuït a democratitzar Catalunya, a reforçar drets i a votar massivament a favor de l’Estatut que regula l’autogovern del país.

La realitat és que molts parlen català amb els seus fills, els eduquen en la llengua catalana i participen en activitats culturals com ara els castells, les festes majors o les entitats del barri. La catalanitat no pot reduir-se a una opció política, menys encara ha de venir definida en conceptes d’origen o d’opció lingüística excloents.

Els que empren el mot ‘xarnego’ com a insult desconeixen o, pitjor encara, ignoren la divisa fonamental del catalanisme social de tota la vida: som un sol poble. És a dir, no pots dividir Catalunya en funció d’on hagin nascut els seus fills, de la llengua que parlin, etcètera. Només la unitat cívica del poble de Catalunya entorn d’uns objectius de benestar social d’excel·lència ha de vertebrar el concepte de país. L’etnicisme i l’exclusió per origen o per llengua no tenen raó de ser a Catalunya.

De fet, l’ús del català va créixer en aquelles aules plenes de fills d’immigrants, que el van aprendre a l’escola i el van transmetre a les següents generacions. En els darrers anys, però, aquest ús ha retrocedit per diversos motius: l’arribada de noves onades migratòries d’arreu del món, la força de les xarxes socials amb continguts majoritàriament en castellà i en anglès i la pèrdua de l’ús social de la llengua, però això en cap cas s’ha d’atribuir a uns presumptes ‘xarnegos’ que, en realitat, han contribuït a forjar la Catalunya de la que tots i totes estem, amb raó, tan orgullosos.

Tots recordem com el col·lectiu Koiné (de l’independentisme) va afirmar que no és català qui no parla català. Amb una sola frase excloïen a més de la meitat de Catalunya. Entre ells, a pares i mares que als anys seixanta, setanta i vuitanta treballaven tot el dia a fàbriques i tallers per fer progressar, també, al país. Potser ells no van aprendre el català, però van fer possible per tal els seus fills el parlessin i l’estimessin. Negar-los la catalanitat és un menyspreu profund a la seva contribució.

La llengua catalana, és la llengua pròpia de Catalunya, i cal defensar-la. Però això no vol dir anar en contra de cap altre llengua. De fet, només es podrà aconseguir des de la inclusió i el respecte, mai des del retret i el menyspreu.

I és que, sobretot, els ‘xarnegos’ incomoden una part de la burgesia catalana de tota la vida. La que parla molt de Catalunya però tenia (i té) els seus dinerets a Andorra per no haver de contribuir al progrés del país. La mateixa burgesia que avui agita banderes gegants i donen carnets de bon patriotisme, però que va aixecar bona part de la seva fortuna a l’ombra del franquisme, aprofitant privilegis i complicitats que ara prefereixen amagar.

De fet, hi ha exemples que són tristos, fins i tot, de recordar. El president Quim Torra, en un article del 2012, descrivia com a «bèsties amb forma humana» aquells que (segons ell) rebutjaven la catalanitat, unes expressions que molts van interpretar com un menyspreu intolerable. Anys abans, Marta Ferrusola, la dona de Jordi Pujol, havia arribat a referir-se als immigrants d’origen andalús com a gent que «només sap dir dona’m de menjar», prejudici que la portava a manifestar el seu malestar perquè ‘algú’ com José Montilla fos president, pel seu origen.

El que realment els molesta és que la majoria de xarnegos han estat lluny del PP i de Vox, a l’igual que d’Aliança Catalana i de la deriva més integrista d’una petita part de Junts molt allunyada d’aquell vell pujolisme que va treballar per la integració. Va ser primer el PSUC i després el PSC els que van contribuir, amb la seva aposta pel catalanisme social, a què no hi haguessin divisions ni cap deriva d’inspiració lerrouxista.

Reduir el concepte de Catalunya només, a aquells que són catalanoparlants o bé només als que s’identifiquen amb el projecte independentista seria un error històric. Un error que mai van cometre ni els presidents Macià, Companys i Tarradellas, ni Jordi Pujol ni, per descomptat, els presidents Maragall i Montilla.

El debat sobre la catalanitat vinculada a l’origen i la llengua també es pot observar en casos actuals de gran visibilitat cultural. La cantant Rosalía (filla de pare Asturià), per exemple, ha estat objecte d’elogis i menyspreus alternats per part d’alguns entorns que intenten repartir carnets de catalanitat. Quan va emergir, no van faltar veus que la menystenien amb estereotips socials i lingüístics, acusant-la de no ser «prou catalana» o fins i tot utilitzant el terme ‘xarnega’ o ‘xoni’ com a atac. Més endavant, quan el seu darrer treball musical va ser aclamat internacionalment, aquestes mateixes veus van reivindicar-la com a exponent artístic del país. I, recentment, una setmana més tard, altra vegada, pel simple fet d’haver incorporat el castellà en una interpretació vinculada a l’entorn del cor de Montserrat, alguns han tornat a utilitzar el menyspreu identitari. Aquest anar i venir revela, precisament, la fragilitat i la contradicció d’una catalanitat entesa com a puresa d’origen o d’ús lingüístic, i no com una cultura viva, diversa i compartida.

La lliçó del xarneguisme és clara: ser català no depèn de l’origen ni de la llengua materna, sinó de la voluntat de formar part d’una comunitat i d’una cultura compartida. Catalunya només serà forta si suma i integra. Convertir un menyspreu en orgull no és victimització: és justícia històrica i és futur.